de desembre 30, 2005

Pasolini segons Albertí... i la presidència austríaca de la UE

Quan es compleixen trenta anys del seu assassinat (encara per resoldre), Pasolini torna al teatre català de la mà de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé. L'obra, PPP, és imprescindible per conèixer un dels pensadors més lúcids i honestos del segle. (Al Teatre Lliure fins el 15 de gener)

Però el llegat de Pasolini arriba més lluny... concretament fins a l'ara gèlida Àustria, on alguns creatius s'han empescat una divertídissima campanya de publicitat coincidint amb l'inici, el proper gener, de la presidència semestral austríaca de la Unió Europea. Els anuncis (ja retirats) representen boniques escenes quasi-porno. Un dels autors, l'espanyol Carlos Aires, és el responsable d'un cartell on apareixen tres actors despullats amb màscares de Bush, Chirac, i la reina d'Anglaterra, protagonitzant un bonic triangle sexual. Segons Aires, l'escena és un homenatge a Pasolini. Un altre dels cartells polèmic, de la sèrbia Tanja Ostojic, mostra un primer pla del tanga d'una noia on les estrelletes de la UE encerclen aquella zona tan íntima. L'artista volia reproduir el quadre de Courbet "L'orígen del món".

de desembre 28, 2005

Tornem amb els chindogus! Avui el 6

The Driver-Drier: improves the swing, dries the laundry

Another two-in-one Chindogu labour saver, the Driver-drier not only does a fine practical job, it also goes a long way to restoring matrimonial harmony in households where golf widows have reached a point of dispair. The golfing husband gets to practice his swing, while his wife has the satisfaction of finally seeing her partner contribute to the mountain of household chores.

Novice golfers should be careful not to swing those pristine whites too close to the grass, or the effect on matrimonial harmony may be swiftly reversed.


de desembre 12, 2005

Un altre regal

A més del Cu-Cut!, aquest any he rebut un altre regal valuosíssim. És l'edició en DVD de I Vitelloni , editada per Criterion. Aquesta empresa atresora un dels millors catàlegs cinematogràfics que existeixen: Renoir, Godard, Kurosawa, Cocteau, Fellini, Bergman, Tarkovsky, Hitchcock, Fuller, Lean, Kubrick, Lang, Sturges, Dreyer, Eisenstein, Ozu, Sirk, Buñuel, etc. Però el que la fa excepcional és el respecte que tenen per l'obra i per l'autor. Així, editen les pel·lícules en versió íntegra i amb el format original, restauren la imatge i el so, milloren les traduccions pels subtítols... i quan poden, col·laboren amb els mateixos directors per aconseguir la versió més fidel. Habitualment hi inclouen també documentals i entrevistes. En fi, una passada...

I parlant de la peli, us passo una mena de crítica que he trobat a la web elamante:

Los inútiles
Todos somos vitelloni
I Vitelloni, Italia, 1953, dirigida por Federico Fellini.

“Me gustan los naufragios”, repetía Fellini, quien creía que la decadencia era fundamental para todo renacimiento. Y con el naufragio del neorrealismo, quien fuera ayudante de Rossellini en Roma, ciudad abierta y Paisà, diseñó un mundo con I Vitelloni como estación inicial. La Romaña como cosmos: el Fellini esencial consiste en un puente tendido entre Los inútiles hasta Amarcord, pasando por Ocho y medio.

A diferencia de lo que sucede con monumentos como La dolce vita, tan íntimamente ligada a su época y geografía como para apreciarse hoy como ejemplar documento histórico, y en sentido inverso a lo que ocurre con La strada, donde el énfasis sentimental y el exceso poético tienden al denso subrayado de sus personajes y a la perseverancia en un patetismo que hoy nos es distante, Los inútiles fluye ligera como en los tiempos de su estreno. Casi sin historia pero con un nudo de pequeños relatos (o retratos) en esbozo, Fellini traza sus sketches feliz de poder enamorarse de sus marionetas al tiempo de percibirlas con cordial ironía. Y el espectador acompaña ese mundo donde la acción dramática queda limitada a una actividad entre ansiosa y perezosa, gozosa y levemente insensata. Fellini recordaba de Los inútiles, ante todo, el cuadro de sus muchachones en el muelle, avistando la niebla y con el viento agitando sus abrigos. Agreguemos las bajadas a la playa, las corridas para guardarse del chubasco y los vagabundeos insomnes por el empedrado, mientras la gente productiva repone fuerzas para el día siguiente, en suma, la insistencia en lo leve hasta llegar al alma de cada personaje. En I Vitelloni hay concursos de belleza, imágenes de santos, bailes de carnaval, máscaras y monstruos. Pero sobre todo hay seres vivos que íntimamente reconocemos como nuestros semejantes, y dejan reconocer ese entrañable vitellone escondido en cada espectador.

de desembre 07, 2005

Cu-Cut!

Després d'uns dies difícils, recupero l'alegria i també l'esma de farcir aquest blog. I per reemprende l'hàbit, no se m'acut res millor que parlar-vos de l'últim regal que he rebut, un volum que recull tots els números corresponents al 1905 de la revista satírica Cu-Cut!

Aquell any, el 25 de novembre, els militars van assaltar i saquejar el setmanari satíric i el diari 'La Veu de Catalunya' en el que es coneix com "Els fets del Cu-Cut". El govern espanyol va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i va impulsar la Llei de Jurisdiccions. Segons aquesta normativa, els delictes d'injúries a la pàtria serien jutjats per Tribunals Militars El motiu d'aquesta actuació? Un acudit que ridiculitzava els militars espanyols per les seves contínues derrotes. Amb l'aprovació de la llei, distintes tendències del catalanisme polític es van aplegar a «Solidaritat Catalana», una coalició que va obtenir importants victòries electorals.

Coincidint amb el centenari dels fets, l'editorial Dux publica el llibre 'La caricatura política i social a Catalunya 1865-2005', de Lluís Solà i Dachs. El llibre es va presentar a la llibreria Documenta de Barcelona, situada en el mateix edifici on tenia la redacció el setmanari ¡Cu-Cut!

Història de l'acudit

El 18 de novembre de 1905 se celebra al Frontó Comtal de Barcelona un sopar multitudinari que commemora el triomf de la Lliga Regionalista en les últimes eleccions. L’àpat es coneixerà com el «Banquet de la Victòria». El 23 de novembre, el setmanari catalanista i humorístic ¡Cu-Cut! parla del Banquet i publica un acudit de Joan G Junceda que ironitza sobre els militars i la paraula «victòria». La nit del 25 de novembre, desenes d’oficials de l’exèrcit assalten i saquegen els locals de ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, diari vinculat ideològicament a la Lliga.