Tosar, genial un altre cop

Somnis de somnis

Un nou i exquisit muntatge de Pep Tosar sobre textos de Tabucchi, amb la col·laboració del jove dramaturg Albert Tola. Tosar utilitza els millors recursos escènics que ja s'havien demostrat fecunds i estimulants en l'esplèndid Esquena de ganivet (2003): música en directe, intèrprets que alhora són instrumentistes i cantants, i projeccions fílmiques sobre una pantalla translúcida que tanca l'escenari deixant veure el seu interior poblat de personatges. Al davant, Pere-Eugeni Font condueix l'espectacle a guisa de Freud que convida, des del més enllà, a explorar els somnis d'alguns grans poetes europeus de tots els temps. Una perxa giratòria plena de barrets donarà entrada a cada personatge, que es calça el capell que li correspon. Comença Cecco Angiolieri (c. 1260-1313), poeta goliàrdic que parodiava el Dant, exaltava la blasfèmia i se'n fotia del sant i del qui el vetlla. El recita en italià i amb vellutada veu Cecilia Ligorio, que a més l'introdueix tocant el violoncel i que canta el seu menyspreu pels pares i per déu. Segueix Leopardi (1798-1837), el delicat poeta romàntic que exalça la dona com un somni evanescent i un ideal inassolible, i que considera l'amor -i la mort- com l'única experiència capaç d'arrencar l'home del tedi. Per això busca com un llunàtic enamorat la noia selenita, la que d'ençà del seu traspàs habita la Lluna. També són convocats el futurista georgià Maiakovski (1893-1930), que Maria Lorea recita en rus mentre toca els teclats, i Fernando Pessoa (1888-1935), l'inventor d'una vintena d'heterònims i, amb ells, de totes les avantguardes portugueses amb una obra poètica rica, abstracta, de múltiples estímuls. En la presentació de les mínimes accions que els textos empenyen, és com si els que reciten s'inventessin la caracterització dels personatges que no complau als actors que els han d'incorporar. Una festa verbal en què la fantasia del fingidor condueix el públic fins al cor del somni.

Francesc Massip

Avui 19/04/2007

El gat torna a la vida gràcies a les bruixes

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya
Del 25 de gener al 27 de maig de 2007 al MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

Entre 1450 i 1750, moltes regions d’Europa van patir la cacera de bruixes. Els càlculs més ponderats apunten la xifra de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. Les víctimes van ser, majoritàriament dones pobres, sovint velles, que vivien soles. A Catalunya es van produir més de 400 execucions. Tot i que s’han documentat processos als segles XV i XVI, la repressió va prendre un caire generalitzat i massiu durant els anys 1616-1622. En un context de crisi econòmica i de maltempsades, les suposades bruixes van ser acusades de pertànyer a una secta universal presidida pel dimoni i de provocar assassinats, infanticidis i destrucció de collites.La iniciativa de la repressió va partir sovint de les comunitats locals. Els processos es van realitzar sense garanties jurídiques. Les tortures van ser habituals. La majoria de les encausades van acabar a la forca.Només algunes veus es van alçar contra aquella carnisseria.
La bruixeria i la repressió han deixat una petjada important en la cultura popular, alhora que ha generat una literatura anònima de gran interès. Avui, el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament davant altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

Una desolació, i una altra, i una altra...

En el trineu de Schopenhauer

De l'Institut Francès.

Ariel Chipman és un universitari de renom que tota la seva vida va ensenyar Spinoza, és a dir, va professar la joia i la supremacia de la raó. Vençut per l'aclaparament domèstic, abatut per la realitat, Ariel Chipman ja no suporta aquest filòsof, a qui ha dedicat totes les hores del món i, les teories del qual queden desmentides per la realitat. Amb vuit monòlegs dolorosos, desesperats, d'una lucidesa encegadora, Yasmina Reza ens fa assistir al naufragi de la parella i, més profundament, al de la vida quan refusa de sotmetre la teoria a l’experiència. És una sàtira burlesca i implacable de l'intel·lectualisme que ens envolta. Aquest petit llibre és una joia. Hi trobem, desenvolupats amb una gràcil audàcia, els temes que travessen una obra singular i a l’abast de l'home: la impaciència de viure, la temptació de teoritzar-ho tot, l'infern de la vida conjugal, l'espera d'una consolació...

No us perdeu l'entrevista que li fan a la revista Benzina (número 5)

107 milions d'euros

De l'AVUI:

Gustav Klimt guanya Picasso

El retrat Adele Bloch-Bauer I , del pintor austríac Gustav Klimt, ha batut el rècord mundial absolut al convertir-se en el quadre que ha costat més diners de tota la història. La xifra que s'ha pagat és de 135 milions de dòlars, és a dir, uns 107 milions d'euros. Per ara la suma més alta estava en 104 milions de dòlars (82 milions d'euros) pel Noi de la pipa, de Picasso, que va ser comprat el 2004.

Més recentment, el maig d'aquest any, un altre quadre de Picasso havia assolit una xifra astronòmica, encara que inferior: 95,2 milions de dòlars, és a dir, 75 milions d'euros.

El quadre, conegut com l'Adele d'or per raons evidents, l'ha comprat el magnat nord-americà de la cosmètica Ronald S. Lauder per penjar-lo a la galeria de la seva propietat, la Neue Galerie de Nova York, especialitzada en art austríac.

La venedora ha estat una neboda de la model del retrat, Maria Altmann, a qui als 90 anys un tribunal d'arbitratge li ha reconegut la propietat d'aquesta i d'altres peces de Klimt -un retrat més d'Adele i tres paisatges-, que estaven exposades al Belvedere de Viena i es consideraven propietat del govern austríac.

Altmann és neboda de Ferdinand Bloch-Bauer, un ric col·leccionista jueu d'art casat amb la dona del retrat. Va ser Adele qui li va demanar que després de la seva mort les pintures anessin al Belvedere.

Malgrat els desitjos de l'esposa, el col·leccionista va llegar els quadres als seus nebots, però tots els seus béns van acabar confiscats pels nazis el març del 1938 amb l'annexió d'Àustria a l'Alemanya de Hitler.

Durant la Segona Guerra Mundial, un d'aquests nebots, Maria Altmann, va fugir als Estats Units i, amb la nacionalitat nord-americana, va decidir reclamar les peces. El 2005 va acordar amb el govern austríac sotmetre's a un tribunal d'arbitratge que finalment va cedir-li la propietat.

En recuperar les peces, la senyora Altmann va cedir-les per a la seva exposició temporal al Museu d'Art del Comtat de Los Angeles, ciutat on viu. Ara està previst que viatgin cap al seu nou destí, a finals de juny. Segons diversos taxadors, els dos retrats i els tres paisatges tenien un valor conjunt de 107 milions d'euros, però ja amb un sol retrat s'ha arribat a aquesta xifra, que bat un rècord de venda mundial.

Llorenç Villalonga a Baltasar Porcel

El suplement Culturas de La Vanguardia d'aquesta setmana dedica el tema de portada a Bearn o la sala de les nines. De tot el que s'hi diu, crida l'atenció una carta de l'autor, Llorenç de Villalonga, a un joveníssim Baltasar Porcel:


Llorenç Villalonga a Baltasar Porcel

Querido Odín:

Cuando un ministro habla solo ocurren desastres. (Desastre rima con Ullastre). Ya Necker, el ministro ginebrino, agotaba a los oyentes con su ´Compte rendu´, que el pueblo llamó ´Compte bleu´. Y sin embargo, todo podía definirse en una palabra: bancarrota.

Sí, todos experimentamos horas de depresión... Después pasan - y vuelven-. Hasta que nos morimos. Yo he sido mucho más desgraciado que tú. Tanto que estaba avergonzado de decirlo. (Los sentimientos muy íntimos, muy intensos, van acompañados de un pudor. En ´L´Àngel Rebel´ el narrador consigna que Flo no quiso confesarle - y enrojeció- que le impresionaban los números de fieras. Parece mentira que una cosa así no pueda confesarse tranquilamente. Pero es que Flo tenía 18 años... y el sentimiento del peligro era en él tan intenso que se lo guardaba para sí). Ahora, claro, soy menos desgraciado que cuando joven, pero también menos feliz. Los ´medicamentos y etc.´ no tienen en efecto una importancia definitiva, aunque a veces sirven más de lo que te figuras. Lo de la alemanita esa puede ser un buen y un mal episodio: depende de ti. Yo no contaba hablarte ya de ese asunto (íntimo, como el sentimiento que le inspiraban a Flo los números de fieras) pero tú aludes a él. La muchacha no está loca: está enamorada. Para hablar exactamente diré que desea acostarse contigo. Si os deteneis en el aperitivo ¿qué va a pasar? Pasará que el amor normal que ahora te tiene se convertirá en amor romántico. Entonces no podrás soportarla. Ella será desgraciada y tú también. Y no digo más.

Me complace que me confíes tus cosas. He recibido tu carta a las 8 de la mañana, con el desyuno, en la cama. He constatado que está ordenada, bien escrita, fluida, lo cual, lejos de enmascarar su espíritu, como creen muchos jóvenes perezosos, permite que éste se muestre. Supongo querido Odín que a la hora actual estarás convencido de que lo que más podría complacerme sería tu felicidad. Te quiero, naturalmente, de un modo egoísta: no hay otro modo. (¿Qué significa querer, estimar, ´sin interés´? ) Me interesaría -´a mí´- que todo te marchara bien. Por esto a veces me ha irritado que no hagas caso de algunos consejos míos que creo pueden serte útiles. Insistí en que escribieras ´Els Condemnats´ y no me equivoqué en insistir. Insisto en la gimnasia, que debe terminar de consolidar tu físico - una de tus armas de trabajo- y tu moral. Insistí en quitarte ciertos escrúpulos, que por fortuna noto que vas desechando, no a causa de mis consejos precisamente, sino porque la vida te va abriendo los ojos... En resumen, creo que puedo hacerte algún bien. Por lo menos, el de saber que tienes alguien que sabe comprenderte y en quien puedes confiar.

Yo te comprendo porque, como te decía al principio, he pasado temporadas parecidas a las tuyas, o peores. Pero este es el tema de ´L´Àngel Rebel´. Variando la anécdota, la nacionalidad y otras cosas, he puesto en Flo La Vigne - o en Luis Saleve- mucho de ti. Naturalmente, espero que el final sea diferente, porque Saleve muere con el éxito de su tragedia.

Divago y paso ahora a otra cosa. Cuando tuve la gripe, rompí una carta tuya, pesimista, muy negra, que me sentó como una pesadilla. (Tenía yo en aquel momento una fiebre muy alta). Me he arrepentido después, porque no he podido recordarla bien. Me parece - perdona mi vanidad si no fuera así- que entre tus ´desgracias´ señalabas la de que yo me llegaría a cansar de ti. Tú necesitas tener ´seguridad´ en alguien, y yo también. Créeme, Odín, aprovecha la suerte que Dios te ha enviado por medio de esa alemanita inteligente y que está bien de físico. No intentes romantizar, ni sublimar el amor, porque es muy peligroso y muy estéril - acuérdate de San Antonio en el desierto-. Disfruta de ella así como te corresponde. Entonces, si lo haces, tendrás más seguridad en ti mismo y en mi amistad. Cuanto más hombre seas, comprenderás que el adjetivo ´leal´ puede devenir un sustantivo. La desconfianza se te ahuyentará por completo y admitirás algunos consejos que pueden ayudarte a triunfar. El narrador de mi novela quería hacer de Flo un hombre culto y un atleta. Estás lleno de posibilidades. No las desaproveches. Me explico muy mal; no sé escribir sin corregir mil veces. Y, al explicarme mal, temo, naturalmente, ser mal interpretado. Quiero decir que tus recelos y desconfianzas respecto a la amistad desaparecerán si esa chica te soluciona el problema sexual: que adquirirás ´seguridad´ en ti y en los otros. Un abrazo.

Lorenzo (Palma de Mallorca, 28/ X/ 1959)

Do not go gentle into that good night

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light.
Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.
Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.
Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.
Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.
And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.
-- Dylan Thomas

SI TUDAM ELS DIES, VIOLENTÍSSIM SERÀ EL GOIG DE LES NITS

Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corda fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.

CANTS JUBILOSOS
Miquel Bauçà