El Chindogu de la setmana (3)

The Hay Fever Hat

*The all day tissue dispenser
Having hay fever is bad enough, but running out of hankies turns misfortune to misery. So, don't run out! The Hay Fever Hat supports a large loo roll, enough to cope with heavy blowing and incessant sneezing from dawn till dusk.

(Smog) al BAM

Divendres 23, a les 22.15h. CCCB

Una petita mostra del seu darrer disc...

Palimpsest

Winter weather is not my soul
But the biding for spring...

Why’s everybody looking at me
Like there’s something fundamentally wrong
Like I’m a southern bird
That stayed north too long

Winter exposes the nest
Then I’m gone



Més info sobre (Smog)

El Chindogu de la setmana (2)

Aquests japonesos no deixaran mai de sorprendre'ns


Back Scratcher's T-Shirt

* The fast and logical solution to infernal itching

The friend (or partner) who offers to scratch your back is a friend (or partner) indeed. Except it all goes horribly wrong when they just can't seem to locate the maddening itch. For those who are fed up of saying, 'left a bit... up a bit... right a bit... damn!' comes a very special T-shirt, complete with Battleships style, itch-locater grid. The scratchee is also equipped with a hand-held miniature corresponding grid-map, for accurate communication. So when the scratcher says, 'I'm scratching F5, ' the scratchee can say, 'try G7'.

Cal alfabetitzar els nens

Edward Gorey

e.e. cummings

somewhere i have never travelled, gladly beyond
any experience,your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look will easily unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully,mysteriously)her first rose

or if your wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully ,suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;
nothing which we are to perceive in this world equals
the power of your intense fragility:whose texture
compels me with the color of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(i do not know what it is about you that closes
and opens;only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody,not even the rain,has such small hands

Tot açò que ja no pot ser

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

Vicent Andrés Estellés

La mort i la primavera

Els ocells venien sempre per la banda de la muntanya partida. Els primers que arribaren eren els endolats. Se n’anaven de dret al prat dels cavalls i s’hi passaven tot el dia volant i xisclant. L’endemà es deixaven caure damunt de les cases, s’empaitaven, volaven enlaire i baixaven fent un gran avalot. Eren negres de ploma i de bec i tenien el pic de l’ull encara més negre amb un voraviu molt blanc. Les plomes de la cua i les plomes de les ales se’ls separaven: quan volaven gairebé les podíem comptar. S’enlairaven a poc a poc i tot d’una començaven a giravoltar enrabiats, amb les potes encastades al ventre, ben estirades enrera; com si les haguessin perdut. De seguida feien els nius: a l’entreforc de les glicines, allà on tenien les branques més cargolades les unes amb les altres. Els feien amb brins d’herba vella que buscaven sota de l’herba tendra i entreteixien els brins amb herbes d’aigua de riu. Quan tenien els nius acabats tornaven al prat, es posaven a l’esquena deis cavalls i els passaven el bec a poc a poc per entremig dels
pèls aplanats. Els cavalls estaven quiets i a penes respiraven. Estimaven els endolats. Vivien junts dues setmanes senceres. I si algú s’acostava als cavalls els endolats l’escometien a cops de bec. Els cavalls abaixaven el cap i picaven a
terra amb la pota dreta del davant. Passades les dues setmanes els ocells tornaven als nius que s’havien omplert d'abelles grasses de suc de glicina. Se les menjaven en
un no-res i feien tres ous. Al cap d’uns quants dies de covar-los arribaven els ocells blancs. Eren ocells sense parella, petits, amb el pic de l’ull vermell i la cua curta i ampla. Els endolats els miraven baixar i quan els tenien a tocar
del niu els atacaven amb fúria. Però aviat es cansaven. Els ocells blancs, per sota de les potes i del ventre dels endolats es feien amos del niu i covaven fins que els petits naixien. Molts acabaven de covar tacats de sang. Si no es feien els amos dels nius de pressa, els endolats esclafaven els ous; si els petits ja havien nascut els mataven a cops de bec. El tercer ou dels tres que els endolats havien començat
a covar, estava ple d’un ocell blanc. Un ocell blanc que ningú no sabia d’on venia.

Un cop trets del niu els endolats anaven mig perduts per damunt de l’aigua i per entre les canyes fins que els petits podien volar. Aleshores tornaven al poble i mataven tots els ocells blancs. Ho feien a la nit, i la nit que ho feien a penes po
díem dormir. Quan ens llevàvem collíem els ocells morts, en clavàvem un a cada porta i els que sobraven els llençàvem al riu. Els ocells blancs novells havien fugit i
mai ningú no els havia ni sentit ni vist volar. Com si es tornessin fulles i es fiquessin per l’heura. Una vegada vaig collir un ocell blanc i el vaig amagar dintre d'una mata. Quan el vaig anar a buscar al cap d'uns quants dies era un manyoc
de cucs que s’enganxaven a la mà.

Els endolats es quedaven al poble fins a les darreries de l'estiu i quan tot era ros se n’anaven riu avall cap als aiguamolls. Alguns encara tornaven. S’estaven quatre
o cinc dies a la torre de l’escorxador, a les Pedres Baixes; anaven i venien. Quan ja no en quedava cap, els grans ens deixaven desfer els nius. Miràvem com eren fets i
ens endúiem les plomes que hi havien quedat enganxades.
La meva marastra tenia una capseta plena de plomes blanques i una altra plena de plomes negres. De vegades, quan ens cansàvem de fer bombolles de sabó a l’eixida, pujava a dalt de la taula, agafava la capsa de les plomes negres amb la mà del braç petit, i amb la mà del braç que tenia com les altres persones treia les plomes
d’una a una i les deixava caure de tan enlaire com podia. Eren els endolats que venien. Jo les collia i les apilava sobre de la taula. Després agafava l'altra capsa, deia ja vénen els ocells blancs... I les plomes blanques queien girant i gi
rant una mica més a poc a poc que les negres. La gent del poble deia que la meva marastra era una mica endarrerida i jo pensava que no... Jugàvem amb les plomes a
entrada de tardor quan ja no quedava cap ocell. A l’eixida, sota de les glicines desflorides, s’obria encara alguna flor que no havia sabut florir a temps. Eren flors amb poc color, amagades entre fulles. De vegades un vent cansat les destapava una mica com si si li fes vergonya d’ensenyar-les.


La meva marastra era més baixa que jo: m’arribava una mica més amunt de l’espatlla. Tenia els cabells negres i estirats, la boleta de l’ull una mica verda. I la cua de
l’ull se li acabava amb un ventall de ratlles fines. En tenia també de banda a banda de front i a cada costat de la boca. Com una velleta. Els dies que estava amoïnada perquè havia de posar el test a la finestra, davant de la cortina, les ratlles se li enfonsaven i se li feien una mica fosques. Quan sèiem al graó de l’entrada m’agradava mirar-li les ungles dels peus; les tenia ben posades damunt de la carn i semblaven de vidre. De vegades el sol les hi esquitxava de colors. Hi teni tots els
que es veuen després de la pluja de muntanya a muntanya fent la volta pel cel. I en tenia als cabells, però no tants, i més amagats. I a les dents petites. Els dies que estava contenta es quedava en un racó i reia de tant en tant amb un riure que semblava una mena de grinyol i ensenyava una mica de boca de la part del sostre i una mica de llengua estreta com la d’un llangardaix. Bracet de sargantana, llengüeta de llangardaix. Els vestits li arribaven fins a terra, rectes de l’espatlla fins a baix de tot. A l’hivern els peus i les mans se li tornaven morats. I deia que li deien mal. Sempre tenia fred. Per anar fins a la finestra i deixar-hi el test trigava molt perquè amb prou feines podia caminar. Era llaminera: bevia l’aigua de
la font fent cassoleta amb les mans i, abans d’omplir-se-les, se les fregava amb herba dolça. Jo havia provat de fer-ho però l’aigua sempre tema el mateix gust. Un dia la vaig atrapar menjant-se una abella. Quan es va adonar que me la mirava la va escopir i va dir que l’abella se li havia ficat a la boca. Però jo sabia que menjava abelles. Triava les que havien begut més suc de glicina i se les guardava una estona vives a dins de la boca. Abans d’empassar-se-les les deixava jugar. Un dia que anàvem
pel camí de les pedres vaig escuar una sargantana i ella em va tirar una pedra a mi. Com que la sargantana s’havia quedat mig estabornida la va agafar i es va estar una estona provant d’enganxar-li la cua. Després em va mirar fit a fit, i, sense dir res, la va deixar a terr i li va donar una empenta per fer-la córrer mentre la cua s’acabava de morir.

No se sabia gaire cosa del seu pare. La seva mare s’havia penjat. Els vells de l’escorxador l’havien recollida però quan va ser una mica grandeta sempre seguia el
meu pare, com si fos la seva ombra. Fins que el meu pare la va portar a casa. S’adormia damunt de la taula. El meu pare l’agafava d’un braçat i se l’enduia al llit. Algunes nits hi pensava molt i baixava a escoltar com dormien. Baixava l’escala ben arrambat a la paret perquè hi havia un graó que cruixia. Dret davant de la porta d’ells pensava que no dormia amb el meu pare, pensava que dormia sola i tenia por que s’escanyés, que l’escanyés una abella que tenia a dintre de la boca entre galta i geniva i que potser volava pels dintres esperant que estigués adormida
per fugir cap a l’eixida amb la mica d’alè del respirar.

Es delia pel greix de cavall. Per despenjar les boles de greix que li regalaven s’enfilava a la taula. Les buidava de mica en mica i quan el meu pare anava a buscar una gairebé sempre la trobava mig buida. Si la renyava se n’anava al seu racó i
reia d’aquella manera estranya... però ells dos anaven junts i jo anava separat.
No podia nedar. Tots els nois del poble nedaven. Ella no. Per culpa del braç. S’asseia a la vora del riu i mirava l’aigua i de vegades li ficava els peus i feia saltar esquitxos que li nublaven la cara i el vestit. Quan estava ben molla es
fregava la cara amb les dues mans alhora i tornava a picar amb més fúria. Un dia es va voler ficar tota sencera a l’aigua, prop de les canyes, amb aigua prima. Era una
tarda amb l’aire ple de colors i a l’altra banda del riu tot tremolava una mica. De seguida va voler anar més endins però l’aigua ja li arribava a la cintura i va caure. I no sé com, amb el braç petit, se’m va agafar al turmell. La vaig alçar i
tenia els llavis blancs. Vam sortir del riu i amb el vestit regalant aigua se’n va anar cap a casa. Jo em vaig quedar a mirar-la fins que va ser un punt negre davant de les cases.

Em vaig tornar a ficar al riu i era com si l’aigua que em voltava les cames fos encara l’aigua on havia estat amb ella; damunt d’aquella aigua blava i morada sota de les branques passaven els endolats que buscaven mosquits i herba molla. Se’m va fer de nit i semblava que no sabés trobar el camí del poble: de les Pedres Baixes a l’escorxador i de l’escorxador al Pont de Fusta amb el riu a sota que ja baixava estrelles i trossos de lluna.

MERCÈ RODOREDA

El Chindogu de la setmana!

Inaugurem una sèrie dedicada a aquests meravellosos a la par que inútils invents japonesos...

Subway Sleeper's Screen

* For more efficient sleep stealing

The extra few minutes of sleep to be gained on the subway to and from work can be a valuable boost to your natural bedtime repose, but at what cost to personal dignity? Exhausted commuters are frequently seen slumped in their seats, legs apart, mouths open, snoring loudly. The Subway Sleeper's Screen addresses several anxieties of the under ground snoozer, promoting a deeper, more refreshing sleep. Firstly it conceals his or her identity, hides an open mouth, and even goes some way towards muffling the sound of snoring. Secondly it masks the area that would be in view if the sleeper has fallen asleep with legs wide apart. Thirdly, the screen is emblazoned with the name of the station where you need to alight, so helpful (and appreciative) fellow passengers can wake you up in time.