La mort i la primavera

Els ocells venien sempre per la banda de la muntanya partida. Els primers que arribaren eren els endolats. Se n’anaven de dret al prat dels cavalls i s’hi passaven tot el dia volant i xisclant. L’endemà es deixaven caure damunt de les cases, s’empaitaven, volaven enlaire i baixaven fent un gran avalot. Eren negres de ploma i de bec i tenien el pic de l’ull encara més negre amb un voraviu molt blanc. Les plomes de la cua i les plomes de les ales se’ls separaven: quan volaven gairebé les podíem comptar. S’enlairaven a poc a poc i tot d’una començaven a giravoltar enrabiats, amb les potes encastades al ventre, ben estirades enrera; com si les haguessin perdut. De seguida feien els nius: a l’entreforc de les glicines, allà on tenien les branques més cargolades les unes amb les altres. Els feien amb brins d’herba vella que buscaven sota de l’herba tendra i entreteixien els brins amb herbes d’aigua de riu. Quan tenien els nius acabats tornaven al prat, es posaven a l’esquena deis cavalls i els passaven el bec a poc a poc per entremig dels
pèls aplanats. Els cavalls estaven quiets i a penes respiraven. Estimaven els endolats. Vivien junts dues setmanes senceres. I si algú s’acostava als cavalls els endolats l’escometien a cops de bec. Els cavalls abaixaven el cap i picaven a
terra amb la pota dreta del davant. Passades les dues setmanes els ocells tornaven als nius que s’havien omplert d'abelles grasses de suc de glicina. Se les menjaven en
un no-res i feien tres ous. Al cap d’uns quants dies de covar-los arribaven els ocells blancs. Eren ocells sense parella, petits, amb el pic de l’ull vermell i la cua curta i ampla. Els endolats els miraven baixar i quan els tenien a tocar
del niu els atacaven amb fúria. Però aviat es cansaven. Els ocells blancs, per sota de les potes i del ventre dels endolats es feien amos del niu i covaven fins que els petits naixien. Molts acabaven de covar tacats de sang. Si no es feien els amos dels nius de pressa, els endolats esclafaven els ous; si els petits ja havien nascut els mataven a cops de bec. El tercer ou dels tres que els endolats havien començat
a covar, estava ple d’un ocell blanc. Un ocell blanc que ningú no sabia d’on venia.

Un cop trets del niu els endolats anaven mig perduts per damunt de l’aigua i per entre les canyes fins que els petits podien volar. Aleshores tornaven al poble i mataven tots els ocells blancs. Ho feien a la nit, i la nit que ho feien a penes po
díem dormir. Quan ens llevàvem collíem els ocells morts, en clavàvem un a cada porta i els que sobraven els llençàvem al riu. Els ocells blancs novells havien fugit i
mai ningú no els havia ni sentit ni vist volar. Com si es tornessin fulles i es fiquessin per l’heura. Una vegada vaig collir un ocell blanc i el vaig amagar dintre d'una mata. Quan el vaig anar a buscar al cap d'uns quants dies era un manyoc
de cucs que s’enganxaven a la mà.

Els endolats es quedaven al poble fins a les darreries de l'estiu i quan tot era ros se n’anaven riu avall cap als aiguamolls. Alguns encara tornaven. S’estaven quatre
o cinc dies a la torre de l’escorxador, a les Pedres Baixes; anaven i venien. Quan ja no en quedava cap, els grans ens deixaven desfer els nius. Miràvem com eren fets i
ens endúiem les plomes que hi havien quedat enganxades.
La meva marastra tenia una capseta plena de plomes blanques i una altra plena de plomes negres. De vegades, quan ens cansàvem de fer bombolles de sabó a l’eixida, pujava a dalt de la taula, agafava la capsa de les plomes negres amb la mà del braç petit, i amb la mà del braç que tenia com les altres persones treia les plomes
d’una a una i les deixava caure de tan enlaire com podia. Eren els endolats que venien. Jo les collia i les apilava sobre de la taula. Després agafava l'altra capsa, deia ja vénen els ocells blancs... I les plomes blanques queien girant i gi
rant una mica més a poc a poc que les negres. La gent del poble deia que la meva marastra era una mica endarrerida i jo pensava que no... Jugàvem amb les plomes a
entrada de tardor quan ja no quedava cap ocell. A l’eixida, sota de les glicines desflorides, s’obria encara alguna flor que no havia sabut florir a temps. Eren flors amb poc color, amagades entre fulles. De vegades un vent cansat les destapava una mica com si si li fes vergonya d’ensenyar-les.


La meva marastra era més baixa que jo: m’arribava una mica més amunt de l’espatlla. Tenia els cabells negres i estirats, la boleta de l’ull una mica verda. I la cua de
l’ull se li acabava amb un ventall de ratlles fines. En tenia també de banda a banda de front i a cada costat de la boca. Com una velleta. Els dies que estava amoïnada perquè havia de posar el test a la finestra, davant de la cortina, les ratlles se li enfonsaven i se li feien una mica fosques. Quan sèiem al graó de l’entrada m’agradava mirar-li les ungles dels peus; les tenia ben posades damunt de la carn i semblaven de vidre. De vegades el sol les hi esquitxava de colors. Hi teni tots els
que es veuen després de la pluja de muntanya a muntanya fent la volta pel cel. I en tenia als cabells, però no tants, i més amagats. I a les dents petites. Els dies que estava contenta es quedava en un racó i reia de tant en tant amb un riure que semblava una mena de grinyol i ensenyava una mica de boca de la part del sostre i una mica de llengua estreta com la d’un llangardaix. Bracet de sargantana, llengüeta de llangardaix. Els vestits li arribaven fins a terra, rectes de l’espatlla fins a baix de tot. A l’hivern els peus i les mans se li tornaven morats. I deia que li deien mal. Sempre tenia fred. Per anar fins a la finestra i deixar-hi el test trigava molt perquè amb prou feines podia caminar. Era llaminera: bevia l’aigua de
la font fent cassoleta amb les mans i, abans d’omplir-se-les, se les fregava amb herba dolça. Jo havia provat de fer-ho però l’aigua sempre tema el mateix gust. Un dia la vaig atrapar menjant-se una abella. Quan es va adonar que me la mirava la va escopir i va dir que l’abella se li havia ficat a la boca. Però jo sabia que menjava abelles. Triava les que havien begut més suc de glicina i se les guardava una estona vives a dins de la boca. Abans d’empassar-se-les les deixava jugar. Un dia que anàvem
pel camí de les pedres vaig escuar una sargantana i ella em va tirar una pedra a mi. Com que la sargantana s’havia quedat mig estabornida la va agafar i es va estar una estona provant d’enganxar-li la cua. Després em va mirar fit a fit, i, sense dir res, la va deixar a terr i li va donar una empenta per fer-la córrer mentre la cua s’acabava de morir.

No se sabia gaire cosa del seu pare. La seva mare s’havia penjat. Els vells de l’escorxador l’havien recollida però quan va ser una mica grandeta sempre seguia el
meu pare, com si fos la seva ombra. Fins que el meu pare la va portar a casa. S’adormia damunt de la taula. El meu pare l’agafava d’un braçat i se l’enduia al llit. Algunes nits hi pensava molt i baixava a escoltar com dormien. Baixava l’escala ben arrambat a la paret perquè hi havia un graó que cruixia. Dret davant de la porta d’ells pensava que no dormia amb el meu pare, pensava que dormia sola i tenia por que s’escanyés, que l’escanyés una abella que tenia a dintre de la boca entre galta i geniva i que potser volava pels dintres esperant que estigués adormida
per fugir cap a l’eixida amb la mica d’alè del respirar.

Es delia pel greix de cavall. Per despenjar les boles de greix que li regalaven s’enfilava a la taula. Les buidava de mica en mica i quan el meu pare anava a buscar una gairebé sempre la trobava mig buida. Si la renyava se n’anava al seu racó i
reia d’aquella manera estranya... però ells dos anaven junts i jo anava separat.
No podia nedar. Tots els nois del poble nedaven. Ella no. Per culpa del braç. S’asseia a la vora del riu i mirava l’aigua i de vegades li ficava els peus i feia saltar esquitxos que li nublaven la cara i el vestit. Quan estava ben molla es
fregava la cara amb les dues mans alhora i tornava a picar amb més fúria. Un dia es va voler ficar tota sencera a l’aigua, prop de les canyes, amb aigua prima. Era una
tarda amb l’aire ple de colors i a l’altra banda del riu tot tremolava una mica. De seguida va voler anar més endins però l’aigua ja li arribava a la cintura i va caure. I no sé com, amb el braç petit, se’m va agafar al turmell. La vaig alçar i
tenia els llavis blancs. Vam sortir del riu i amb el vestit regalant aigua se’n va anar cap a casa. Jo em vaig quedar a mirar-la fins que va ser un punt negre davant de les cases.

Em vaig tornar a ficar al riu i era com si l’aigua que em voltava les cames fos encara l’aigua on havia estat amb ella; damunt d’aquella aigua blava i morada sota de les branques passaven els endolats que buscaven mosquits i herba molla. Se’m va fer de nit i semblava que no sabés trobar el camí del poble: de les Pedres Baixes a l’escorxador i de l’escorxador al Pont de Fusta amb el riu a sota que ja baixava estrelles i trossos de lluna.

MERCÈ RODOREDA