Recull macabre

Antología de poetas suicidas
(1770-1985)
José Luis Gallero

Ardora Ediciones
Colección: Vanguardia Clásica
Madrid, 2005
Págs: 350

Precio: 17,50 EUR

Puede decirse que con el envenenamiento de Chatterton (1770) inicia el suicidio su edad moderna. La muerte del jovencísimo Chatterton es cantada por Keats, Coleridge, Shelley, Vigny. Su suicidio en la realidad y el de Werther en la novela proporcionan status intelectual a un acto que antes de eso se consideraba de pésimo gusto, a no ser que fuera motivado por falta de liquidez o cualquier otro capricho. El suicida sigue sin poder reposar en tierra sagrada, pero en adelante ocupará un puesto de honor en la mitología artística.
A la hora de hacer una «anatomía del suicidio» llama la atención que se den por igual los suicidas de vocación y los súbitamente inspirados. Entre los primeros, Kleist, Maiakovski, Crevel, József, Pavese, Sylvia Plath, Jens Bjorneboe... Pero más que la premeditación acaso admira la insistencia en el gesto. ¿De qué huía Ángel Ganivet cuando se arroja desde un vapor al Duina, y tras ser rescatado trabajosamente por los pasajeros aprovecha un descuido para sumergirse otra vez en la corriente helada? ¿Qué le da fuerzas a Yávorov, ciego a resultas de un anterior intento de suicidio, para ingerir veneno y, en previsión de algún accidente benéfico, volarse luego la tapa de los sesos? ¿Y a Antero de Quental para dispararse dos veces consecutivas? Costas Cariotakis, la noche del 20 de julio de 1928, se dirige al agitado Mediterráneo con la intención de acabar con su vida. Diez horas después la corriente le devuelve sano y salvo a la playa. Entonces regresa a su casa, se cambia de ropa, sale a desayunar, compra una pistola y se dispara una bala en el corazón...

Huían de su propia vida, de sus fracasos artísticos, de sus deseos siempre insatisfechos, de su exacerbada sensibilidad. Exploradores de vastos territorios del alma, expuestos a las más inclementes contradicciones, se encuentran en ocasiones en la tesitura de elegir la sensibilidad o la supervivencia. En todo caso no debemos creer que los poetas suicidas son una especie lánguida, sumida en un desánimo que le impide percibir lo que de grato tiene la existencia. Las vidas de estos muertos son un ejemplo de vitalidad extraordinaria. El peso de su sufrimiento no lastraba su paso, sino que por el contrario parecía dotarles de una maravillosa ligereza.

Documental sobre Miquel Bauçà

Ja tenim data: el 10 de febrer!

El documental de Canal 33 celebra el cinquè aniversari amb un especial sobre Miquel Bauçà Info treta de Comunicació21

El documental, un programa de reportatges del Canal 33 dirigit per Jordi Ambròs, ha celebrat cinc anys en antena. Per commemorar aquest aniversari, el divendres dia 10 de febrer a les 23.00 hores s'emetrà un programa especial dedicat al poeta mallorquí Miquel Bauçà. Aquest espai televisiu ha acollit, durant tota la seva trajectòria, documentals d'autor, de creació o de cinema, on han tingut més importància la forma, la personalitat, la imatge i el llenguatge que el contingut en si. Inicialment emès des de TV3, la seva vocació de minories el va portar a Canal 33.

Tot i que El documental va néixer amb la voluntat de fomentar la producció pròpia, al final no ha estat possible: l'alt cost d'aquest format ho ha impedit. De fet, dels 175 reportatges emesos en els darrers cinc anys 129 són de producció aliena, 41 coproduccions i només cinc resultat d'una producció pròpia. La coproducció ha estat, llavors, la fórmula que els ha permès intervenir en l'elaboració d'una part important dels reportatges que s'han emès.

Miquel Bauçà, el poeta invisible

Caldrà estar atents a la data d'emissió d'aquest documental...


Bauçà, el 'poeta invisible' es fa visible (Info treta de Vilaweb)

El documental 'Miquel Bauçà, Poeta invisible', explica les claus de l'obra i la persona. Per primera vegada es posen juntes totes les peces', ha dit Jordi Coca a VilaWeb. L'obra s'estrena quan fa un any que es va saber la mort del poeta.

'S'han dit tantes coses del Miquel Bauçà, explica Coca, que si bevia, que si era boig... Per això era important de posar ordenadament totes les peces damunt la taula'. Per Jordi Coca, el documental és una mena de trencaclosques clarificador. N'està molt satisfet: 'Crec que és un treball seriós que s'ha fet amb molt de respecte. No amaguem res, però no donem crèdit a les especulacions'. Hi ha un intent de desmitificar el personatge? Coca no ho veu clar: 'El cas Bauçà és com el cas Greta Garbo, que com més s'amagava més se'n parlava i més creixia el mite. Amb en Miquel passa igual: com més en parles, més es mitifica, de manera que no sé pas què passarà'.

El documental aporta dades biogràfiques (de nen a Mallorca, el pas pel seminari i la sortida, el servei militar, l'arribada a Barcelona...); aporta el testimoni de persones que hi van tenir relació, com el poeta Bartomeu Fiol, els escriptors Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, i el psiquiatre que el va visitar, Pep Clusa, una de les companyes dels últims anys, Amor Estadella, l'editor Bernat Puigtobella, la germana del poeta, Maria.... Aquestes aportacions es combinen amb parts de ficció, en blanc i negre, que acosten fragments de l'obra. L'actor Pep Tosar fa de personatge que prova d'ordenar tot el material i, en certs moments, representa algunes vivències de Bauçà'.

Una de les dificultats del documental ha estat la manca d'imatges de l'escriptor. Hi ha pocs segons de vídeo i mitja dotzena de fotografies de poca qualitat. Villaronga ha enregistrat a Mallorca i a Barcelona i, entre més recursos, recorre indrets que agradaven a Bauçà: el bar Estudiantil, el cementiri de Montjuïc, l'antic barri xinès...

'Miquel Bauçà, Poeta invisible' s'emetrà aviat al Canal 33, coincidint amb el cinquè aniversari del programa 'El documental'. La peça dura 57 minuts i té el suport de l'ICIC i l'Institut Ramon Llull.