maig 28, 2005

Carta de Ferrater a un neòfit en literatura catalana (O: la revenja)

Josep Pla hizo en la literatura catalana una entrada de cabballo siciliano, en 1925, con Coses vistes, gracias a una fantasía verbal y a una independencia de espíritu muy superiores a las que tiene el literato de este pueblo. Luego Pla se ha ido desinchando, sobre todo porque su lengua, en vez de mejorar, se ha estropeado de un modo lamentable: lo que antes era fantasía es ahora una especie de diarrea.

maig 22, 2005

Carta d'Antonin Artaud a Palau i Fabre

M'han dit que, a més de les seves idees polítiques, els catalans s'han convertit en paladins de la idea de la sexualitat, i sóc enemic acèrrim d'aquesta idea. No hi ha res al món que em produeixi tant d'horror com el sexe, res que sembli més abjectament porc, més ximplement marrà que el sexe. (...) I vostè, mirant les estrelles en l'aire, no ha dubtat a gratar-se el sexe davant meu, gratar-se'l com si alhora acariciés alguna cosa. No li demano que en el futur m'eviti gestos semblants perquè, senyor Palau, no el vull veure mai més. No vull veure'l perquè noto que, sota l'aparença de l'admiració, en el fons ja no m'aprecia, i que fins i tot té un fons d'odi per mi. Li he vist a la cara una expressió burleta que semblava voler dir: en el fons, et sobrepasso.

Antonin Artaud

maig 19, 2005

Recomanació cinematògrafica

Life aquatic



Més info sobre la peli

maig 18, 2005

Los Nadies

Los Nadies

Los nadies, los hijos de nadie,
los dueños de nadie,
los sueños de nada,
los nadies, los ningunos,
los ninguneados,
corriendo la liebre,
muriendo la vida,
jodidos, rejodidos.

Que no son aunque sean,
que no hablan idiomas, sino dialectos,
que no procesan religiones sino supersticiones,
que no hacen arte, sino artesanía,
que no practican cultura, sino folklore,
que no son seres humanos, sino recursos humanos,
que no tienen cara sino brazos,
que no tienen nombre sino número,
que no figuran en la historia universal
sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies: cuentan menos que la bala que los mata.

EDUARDO GALEANO

De part d'un angelet

Jimmy Corrigan: The Smartest Kid on Earth



  • Article a La cárcel de papel


  • Chris Ware, l'autor

  • maig 11, 2005

    Per als qui defugen l'ortodòxia

    No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
    que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

    Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
    a creure en tu -i penso creure en tu quan no crec en ningú.

    Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
    i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
    contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

    ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
    ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
    tot un son i, despert i adormit, somni de la vida?
    ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
    la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

    No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te
    el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
    Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
    em fa no poder dir-te: crec.

    No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany
    d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara!
    No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi,
    i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

    Josep Palau i Fabre

    Ma Solitude

    Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude,
    Je m'en suis fait presque une amie, une douce habitude.
    Elle ne me quitte pas d'un pas, fidèle comme une ombre.
    Elle m'a suivi ça et là, aux quatres coins du monde.

    Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

    Quand elle est au creux de mon lit, elle prend toute la place,
    Et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face.
    Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice,
    Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse?

    Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

    Par elle, j'ai autant appris que j'ai versé de larmes.
    Si parfois je la répudie, jamais elle ne désarme.
    Et, si je préfère l'amour d'une autre courtisane,
    Elle sera à mon dernier jour, ma dernière compagne.

    Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
    Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

    Georges Moustaki

    La balada del café triste

    Carson McCullers La bebida de la señorita Amelia tiene una cualidad especial. Se nota limpia y fuerte en la lengua, pero una vez dentro de uno irradia un calor agradable durante mucho tiempo. Y eso no es todo. Como es sabido, si se escribe un mensaje con jugo de limón en una hoja de papel, no quedan señas de él. Pero si se pone el papel un momento delante del fuego, las letras se vuelven marrones y se puede leer lo que contiene. Imaginen que el whisky es el fuego y que el mensaje es lo más recóndito del alma de un hombre: sólo así se comprende lo que vale la bebida de la señorita Amelia. Cosas que han pasado inadvertidas, pensamientos ocultos en la profunda oscuridad de la mente, de pronto son reconocidos y comprendidos. Un obrero textil que no piensa más que en telar, en la fresquera, en la cama y vuelta al telar; este obrero bebe unas copas el domingo y se tropieza con un lirio de la ciénaga. Y toma esta flor y la pone en la palma de su mano, examina el delicado cáliz de oro y de pronto le invade una dulzura tan intensa como un dolor. Y ese obrero levanta de pronto la mirada y ve por primera vez el frío y misterioso resplandor del cielo de una noche de enero, y un profundo terror ante su propia pequeñez le oprime el corazón. Cosas como éstas son las que ocurren cuando uno ha tomado la bebida de la señorita Amelia. Uno podrá sufrir o podrá consumirse de alegría, pero la experiencia le habrá mostrado la verdad; habrá calentado su alma y habrá visto el mensaje que se ocultaba en ella.

    La balada del café triste (1951). Carson McCullers (EEUU, 1917-1967)

    maig 10, 2005

    Carta de Josep Pla a Gabriel Ferrater (després que el segon li enviés un exemplar del seu darrer poemari)

    S. Gabriel Ferrater

    Vaig rebre el seu llibre. L'he llegit. M'ha agradat molt. El felicito. L'he donat a llegir a més a més a diversos amics. Els ha agradat. Un xicot jove m'ha dit que troba el llibre molt trist.

    Per què no escriu en prosa? És el mateix que fa sense la mica de musiqueta que hi posa. Per què no escriu alguna novel·la? Això però l'hi deu haver dit tanta gent que gairebé l'obvietat és implícita. Però no hi fa res: vostè té condicions excepcionals per parlar de la gent, per veure i divagar sobre la gent. Ho faci. Espriu no ha volgut escriure novel·les. Per què no ho fa vostè? Sap explicar, sap observar, sap comprendre. Ho faci.No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. No ho creu així?

    Si vostè fa una novel·la, la presenta a un o altre jurat i jo en formo part, pot estar segur que en igualtat de mèrits (percebuts per mi) jo li faré donar el premi, o almenys faré un esforç gros en aquest sentit.

    Molt agraït. Passi-ho bé.

    Josep Pla

    maig 09, 2005

    A summer's night melancholy

    Michael Sowa // A summer's night melancholy
    Michael Sowa

    Amb guix...

    Amb guix ho han escrit a la pissarra.
    Amb civilitzats, correctes i cal·ligràfics signes
    ho han escrit a la pissarra.
    A les onze li toca morir a Esteve Canals.
    Ell hauria volgut, per exemple, estimar,
    matar algú. Ara ja no vol...

    El recolzaran a la paret del pati i
    els ocells piularan, saltaran i s’estimaran
    damunt les branques dels arbres del pati.
    Creurà aleshores que deixar la vida
    és un gest més com treure’s el capell i deixar-lo.
    Però ja no podrà creure res pus
    perquè els soldats ja hauran carregat,
    hauran ajustat aquells exactes ploms per a ell.
    Els soldats tindran una certa pressa
    i Esteve Canals es torbarà intensament
    i tot aleshores serà massa tard.

    Miquel Bauçà. Una bella història (1962)

    a l'inrevés

    Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
    frenètica d'agost, els peus d'un noi
    caragolats al fil del trampolí,
    l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
    dels lilàs a l'abril, la paciència
    de l'aranya que escriu la seva fam,
    el cos amb quatre cames i dos caps
    en un solar gris de crepuscle, el peix
    llisquent com un arquet de violí,
    el blau i l'or de les nenes en bici,
    la set dramàtica del gos, el tall
    dels fars de camió en la matinada
    pútrida del mercat, els braços fins.
    Diré el que em fuig. No diré res de mi.

    Gabriel Ferrater. Da nuces pueris

    since feeling is first

    since feeling is first
    who pays any attention
    to the syntax of things
    will never wholly kiss you;

    wholly to be a fool
    while Spring is in the world

    my blood approves,
    and kisses are a better fate
    than wisdom
    lady i swear by all flowers. Don't cry
    - the best gesture of my brain is less than
    your eyelids' flutter which says

    we are for each other; then
    laugh, leaning back in my arms
    for life's not a paragraph

    And death i think is no parenthesis

    e.e. cummings