La cirera s'acomiada amb paraules tan dolces com ella

Els calafats

No gaire lluny d’aquí
els calafats reconstrueixen
un pailebot antic.
El van enfonsar els mars
i les tempestes, i el temps
massa gelós d’aquesta carcassa noble
que enyorava ports llunyans.
Cada fustot podrit que ara arrenquen
duu claus i coralls d’aventures impossibles
i canta un sermó reposat, feliç, distant.
Fins que, de tant en tant, apareix gravat
a la fusta un nom o una inicial
d’algú que hi contemplà passar
les hores més amargues de la vida.
Algú que amb la navallava buscar el cor
de la nostàlgia del record.
Aquests bocins de fusta els deixen fent una pila
i jo n’ordeno les lletres
i escric un nom de dona
o un poema.

Francesc Parcerisas