The Cheshire Cat

Tosar, genial un altre cop

2007-04-27T17:26:00.000+02:00

Somnis de somnis

Un nou i exquisit muntatge de Pep Tosar sobre textos de Tabucchi, amb la col·laboració del jove dramaturg Albert Tola. Tosar utilitza els millors recursos escènics que ja s'havien demostrat fecunds i estimulants en l'esplèndid Esquena de ganivet (2003): música en directe, intèrprets que alhora són instrumentistes i cantants, i projeccions fílmiques sobre una pantalla translúcida que tanca l'escenari deixant veure el seu interior poblat de personatges. Al davant, Pere-Eugeni Font condueix l'espectacle a guisa de Freud que convida, des del més enllà, a explorar els somnis d'alguns grans poetes europeus de tots els temps. Una perxa giratòria plena de barrets donarà entrada a cada personatge, que es calça el capell que li correspon. Comença Cecco Angiolieri (c. 1260-1313), poeta goliàrdic que parodiava el Dant, exaltava la blasfèmia i se'n fotia del sant i del qui el vetlla. El recita en italià i amb vellutada veu Cecilia Ligorio, que a més l'introdueix tocant el violoncel i que canta el seu menyspreu pels pares i per déu. Segueix Leopardi (1798-1837), el delicat poeta romàntic que exalça la dona com un somni evanescent i un ideal inassolible, i que considera l'amor -i la mort- com l'única experiència capaç d'arrencar l'home del tedi. Per això busca com un llunàtic enamorat la noia selenita, la que d'ençà del seu traspàs habita la Lluna. També són convocats el futurista georgià Maiakovski (1893-1930), que Maria Lorea recita en rus mentre toca els teclats, i Fernando Pessoa (1888-1935), l'inventor d'una vintena d'heterònims i, amb ells, de totes les avantguardes portugueses amb una obra poètica rica, abstracta, de múltiples estímuls. En la presentació de les mínimes accions que els textos empenyen, és com si els que reciten s'inventessin la caracterització dels personatges que no complau als actors que els han d'incorporar. Una festa verbal en què la fantasia del fingidor condueix el públic fins al cor del somni.

Francesc Massip

Avui 19/04/2007

El gat torna a la vida gràcies a les bruixes

2007-01-15T20:26:00.000+01:00

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya
Del 25 de gener al 27 de maig de 2007 al MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

Entre 1450 i 1750, moltes regions d’Europa van patir la cacera de bruixes. Els càlculs més ponderats apunten la xifra de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. Les víctimes van ser, majoritàriament dones pobres, sovint velles, que vivien soles. A Catalunya es van produir més de 400 execucions. Tot i que s’han documentat processos als segles XV i XVI, la repressió va prendre un caire generalitzat i massiu durant els anys 1616-1622. En un context de crisi econòmica i de maltempsades, les suposades bruixes van ser acusades de pertànyer a una secta universal presidida pel dimoni i de provocar assassinats, infanticidis i destrucció de collites.La iniciativa de la repressió va partir sovint de les comunitats locals. Els processos es van realitzar sense garanties jurídiques. Les tortures van ser habituals. La majoria de les encausades van acabar a la forca.Només algunes veus es van alçar contra aquella carnisseria.
La bruixeria i la repressió han deixat una petjada important en la cultura popular, alhora que ha generat una literatura anònima de gran interès. Avui, el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament davant altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

Una desolació, i una altra, i una altra...

2006-07-26T12:04:00.000+02:00

En el trineu de Schopenhauer

De l'Institut Francès.

Ariel Chipman és un universitari de renom que tota la seva vida va ensenyar Spinoza, és a dir, va professar la joia i la supremacia de la raó. Vençut per l'aclaparament domèstic, abatut per la realitat, Ariel Chipman ja no suporta aquest filòsof, a qui ha dedicat totes les hores del món i, les teories del qual queden desmentides per la realitat. Amb vuit monòlegs dolorosos, desesperats, d'una lucidesa encegadora, Yasmina Reza ens fa assistir al naufragi de la parella i, més profundament, al de la vida quan refusa de sotmetre la teoria a l’experiència. És una sàtira burlesca i implacable de l'intel·lectualisme que ens envolta. Aquest petit llibre és una joia. Hi trobem, desenvolupats amb una gràcil audàcia, els temes que travessen una obra singular i a l’abast de l'home: la impaciència de viure, la temptació de teoritzar-ho tot, l'infern de la vida conjugal, l'espera d'una consolació...

No us perdeu l'entrevista que li fan a la revista Benzina (número 5)

107 milions d'euros

2006-06-20T11:48:00.000+02:00

De l'AVUI:

Gustav Klimt guanya Picasso

El retrat Adele Bloch-Bauer I , del pintor austríac Gustav Klimt, ha batut el rècord mundial absolut al convertir-se en el quadre que ha costat més diners de tota la història. La xifra que s'ha pagat és de 135 milions de dòlars, és a dir, uns 107 milions d'euros. Per ara la suma més alta estava en 104 milions de dòlars (82 milions d'euros) pel Noi de la pipa, de Picasso, que va ser comprat el 2004.

Més recentment, el maig d'aquest any, un altre quadre de Picasso havia assolit una xifra astronòmica, encara que inferior: 95,2 milions de dòlars, és a dir, 75 milions d'euros.

El quadre, conegut com l'Adele d'or per raons evidents, l'ha comprat el magnat nord-americà de la cosmètica Ronald S. Lauder per penjar-lo a la galeria de la seva propietat, la Neue Galerie de Nova York, especialitzada en art austríac.

La venedora ha estat una neboda de la model del retrat, Maria Altmann, a qui als 90 anys un tribunal d'arbitratge li ha reconegut la propietat d'aquesta i d'altres peces de Klimt -un retrat més d'Adele i tres paisatges-, que estaven exposades al Belvedere de Viena i es consideraven propietat del govern austríac.

Altmann és neboda de Ferdinand Bloch-Bauer, un ric col·leccionista jueu d'art casat amb la dona del retrat. Va ser Adele qui li va demanar que després de la seva mort les pintures anessin al Belvedere.

Malgrat els desitjos de l'esposa, el col·leccionista va llegar els quadres als seus nebots, però tots els seus béns van acabar confiscats pels nazis el març del 1938 amb l'annexió d'Àustria a l'Alemanya de Hitler.

Durant la Segona Guerra Mundial, un d'aquests nebots, Maria Altmann, va fugir als Estats Units i, amb la nacionalitat nord-americana, va decidir reclamar les peces. El 2005 va acordar amb el govern austríac sotmetre's a un tribunal d'arbitratge que finalment va cedir-li la propietat.

En recuperar les peces, la senyora Altmann va cedir-les per a la seva exposició temporal al Museu d'Art del Comtat de Los Angeles, ciutat on viu. Ara està previst que viatgin cap al seu nou destí, a finals de juny. Segons diversos taxadors, els dos retrats i els tres paisatges tenien un valor conjunt de 107 milions d'euros, però ja amb un sol retrat s'ha arribat a aquesta xifra, que bat un rècord de venda mundial.

Llorenç Villalonga a Baltasar Porcel

2006-06-14T17:25:00.000+02:00

El suplement Culturas de La Vanguardia d'aquesta setmana dedica el tema de portada a Bearn o la sala de les nines. De tot el que s'hi diu, crida l'atenció una carta de l'autor, Llorenç de Villalonga, a un joveníssim Baltasar Porcel:

Llorenç Villalonga a Baltasar Porcel

Querido Odín:

Cuando un ministro habla solo ocurren desastres. (Desastre rima con Ullastre). Ya Necker, el ministro ginebrino, agotaba a los oyentes con su ´Compte rendu´, que el pueblo llamó ´Compte bleu´. Y sin embargo, todo podía definirse en una palabra: bancarrota.

Sí, todos experimentamos horas de depresión... Después pasan - y vuelven-. Hasta que nos morimos. Yo he sido mucho más desgraciado que tú. Tanto que estaba avergonzado de decirlo. (Los sentimientos muy íntimos, muy intensos, van acompañados de un pudor. En ´L´Àngel Rebel´ el narrador consigna que Flo no quiso confesarle - y enrojeció- que le impresionaban los números de fieras. Parece mentira que una cosa así no pueda confesarse tranquilamente. Pero es que Flo tenía 18 años... y el sentimiento del peligro era en él tan intenso que se lo guardaba para sí). Ahora, claro, soy menos desgraciado que cuando joven, pero también menos feliz. Los ´medicamentos y etc.´ no tienen en efecto una importancia definitiva, aunque a veces sirven más de lo que te figuras. Lo de la alemanita esa puede ser un buen y un mal episodio: depende de ti. Yo no contaba hablarte ya de ese asunto (íntimo, como el sentimiento que le inspiraban a Flo los números de fieras) pero tú aludes a él. La muchacha no está loca: está enamorada. Para hablar exactamente diré que desea acostarse contigo. Si os deteneis en el aperitivo ¿qué va a pasar? Pasará que el amor normal que ahora te tiene se convertirá en amor romántico. Entonces no podrás soportarla. Ella será desgraciada y tú también. Y no digo más.

Me complace que me confíes tus cosas. He recibido tu carta a las 8 de la mañana, con el desyuno, en la cama. He constatado que está ordenada, bien escrita, fluida, lo cual, lejos de enmascarar su espíritu, como creen muchos jóvenes perezosos, permite que éste se muestre. Supongo querido Odín que a la hora actual estarás convencido de que lo que más podría complacerme sería tu felicidad. Te quiero, naturalmente, de un modo egoísta: no hay otro modo. (¿Qué significa querer, estimar, ´sin interés´? ) Me interesaría -´a mí´- que todo te marchara bien. Por esto a veces me ha irritado que no hagas caso de algunos consejos míos que creo pueden serte útiles. Insistí en que escribieras ´Els Condemnats´ y no me equivoqué en insistir. Insisto en la gimnasia, que debe terminar de consolidar tu físico - una de tus armas de trabajo- y tu moral. Insistí en quitarte ciertos escrúpulos, que por fortuna noto que vas desechando, no a causa de mis consejos precisamente, sino porque la vida te va abriendo los ojos... En resumen, creo que puedo hacerte algún bien. Por lo menos, el de saber que tienes alguien que sabe comprenderte y en quien puedes confiar.

Yo te comprendo porque, como te decía al principio, he pasado temporadas parecidas a las tuyas, o peores. Pero este es el tema de ´L´Àngel Rebel´. Variando la anécdota, la nacionalidad y otras cosas, he puesto en Flo La Vigne - o en Luis Saleve- mucho de ti. Naturalmente, espero que el final sea diferente, porque Saleve muere con el éxito de su tragedia.

Divago y paso ahora a otra cosa. Cuando tuve la gripe, rompí una carta tuya, pesimista, muy negra, que me sentó como una pesadilla. (Tenía yo en aquel momento una fiebre muy alta). Me he arrepentido después, porque no he podido recordarla bien. Me parece - perdona mi vanidad si no fuera así- que entre tus ´desgracias´ señalabas la de que yo me llegaría a cansar de ti. Tú necesitas tener ´seguridad´ en alguien, y yo también. Créeme, Odín, aprovecha la suerte que Dios te ha enviado por medio de esa alemanita inteligente y que está bien de físico. No intentes romantizar, ni sublimar el amor, porque es muy peligroso y muy estéril - acuérdate de San Antonio en el desierto-. Disfruta de ella así como te corresponde. Entonces, si lo haces, tendrás más seguridad en ti mismo y en mi amistad. Cuanto más hombre seas, comprenderás que el adjetivo ´leal´ puede devenir un sustantivo. La desconfianza se te ahuyentará por completo y admitirás algunos consejos que pueden ayudarte a triunfar. El narrador de mi novela quería hacer de Flo un hombre culto y un atleta. Estás lleno de posibilidades. No las desaproveches. Me explico muy mal; no sé escribir sin corregir mil veces. Y, al explicarme mal, temo, naturalmente, ser mal interpretado. Quiero decir que tus recelos y desconfianzas respecto a la amistad desaparecerán si esa chica te soluciona el problema sexual: que adquirirás ´seguridad´ en ti y en los otros. Un abrazo.

Lorenzo (Palma de Mallorca, 28/ X/ 1959)

Do not go gentle into that good night

2006-06-11T11:21:00.000+02:00

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light.
Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.
Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.
Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.
Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.
And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.
-- Dylan Thomas

SI TUDAM ELS DIES, VIOLENTÍSSIM SERÀ EL GOIG DE LES NITS

2006-05-23T17:25:00.000+02:00

Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corda fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.

CANTS JUBILOSOS
Miquel Bauçà

República! Cartells i cartellistes (1931-1939)

2006-05-22T14:07:00.000+02:00

El cartellisme polític fou un dels mitjans propagandístics més eficaços de la dècada dels trenta, al costat de la premsa escrita i de la ràdio. Una eina a l’abast de totes les tendències ideològiques, que van fer servir els cartells per transmetre de manera efectiva els seus missatges a milers de ciutadans, i que evidencia la intensa activitat política, social i econòmica d’aquell moment.
A banda d’aquesta exposició, el Museu d'Història de Catalunya programa dues mostres més emmarcades en el 75è aniversari de la proclamació de la Segona República i el 70è de l’inici de la Guerra Civil. Són “Imatges inèdites de la Guerra Civil”, una exposició que evoca a través de més de cent cinquanta fotografies del fons d’imatges de l’Agència EFE i un centenar de textos, els anys més crítics de la història del segle XX per als espanyols. I l’altra exposició és “Catalunya en guerra i postguerra”, unes 60 fotografies dels fons de la família del fotoreporter Josep M. Pérez Molinos (1921-2004) que s’exposaran en aquesta mostra coorganitzada amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Museu d'Història de Catalunya
Fins a l'11 de setembre
Preu: 2,40€

Veus

2006-05-17T19:48:00.000+02:00

Del més pregon de la nit
surten les veus més extremes:
la de l´home debatent-se
amb la mort, amb el seu cos,
la dels amants més insaciables
que pugnen per assolir resquícies
d´un últim plaer;
dolor o amor, però, tant és,
perquè tot es confon en aquesta hora extrema,
i ens espaordeix la semblança
de veus tan oposades.

Àlex Susanna

Benzina 3

2006-05-15T19:56:00.000+02:00

En el seu tercer número, Benzina li fa una sucosíssima entrevista a l'Empar Moliner i dedica un dossier a les incursions americanes de Wim Wenders. A mes, entrevistes al jove poeta basc Kirmen Uribe i a David Selvas, un conte inèdit de Pere Guixà i dues inquietants il·lustracions de Thomas Ott.

Producció gràfica de la Segona República i la Guerra Civil

2006-05-15T13:40:00.000+02:00

Amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la Segona República, el Parlament de Catalunya exposa virtualment una acurada tria dels cartells conservats a la seva Biblioteca.

El catàleg recull una selecció de 263 cartells d'entre els 324 que constitueixen els cartells de la Col·lecció Fornas, del Parlament de Catalunya, que corresponen als períodes de la Segona República i de la Guerra Civil. La selecció d'imatges que conté aquest catàleg comprèn la reproducció dels 263 cartells i va acompanyada de la descripció de cadascun d'aquests i dels índexs. A banda de cartells pròpiament dits, entre els autors dels quals hi ha Bardasano, Bas i Blasi, Fontserè, Millà, Fried-Feld i Sim, també s'hi han inclòs alguns avisos i notificacions l'edició dels quals tenia un propòsit cartellístic.

Alguns dels cartells que s'hi poden veure:

Diari dels treballadors de la ciutat i del camp: òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya. [Barcelona]: Sindicat de Dibuixants Professionals UGT, 1936 (Barcelona: Grafos). 100 x 70 cm

Català Pic, Pere. Aixafem el feixisme [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Comissariat de Propaganda [1936]. 100 x 70 cm

100.000 voluntaris d'Espanya i Catalunya a la disposició del Govern per a la lluita històrica per les llibertats del nostre poble. [Barcelona]: Front Popular de Catalunya [ca 1936-1939]. 110 x 74 cm

Arriba el número 2 de Benzina

2006-04-07T20:09:00.000+02:00

Caram, com passa el temps... ja ha sortit el número 2 de Benzina. Aquesta vegada obren portada amb Kim Ki-duk i el cinema coreà, publiquen el primer conte traduït al català de John Cheever, entrevisten Robert Guédiguian, Anna Sahun i Dominique A ... I a més, crítiques de cinema, llibres, teatre i una historieta inèdita de Robert Crumb, una il·lustració de la Sònia Pulido, ressenya d'Antònia Font...

Més info a www.revistabenzina.com

Combustible cultural

2006-03-13T17:17:00.000+01:00

Benzina, la primera revista de tendències culturals en català

La revista Benzina ja és als quioscos i llibreries de Catalunya, Balears, País Valencià i Andorra. Amb una tirada de 10.000 exemplars, es tracta de la primera revista de tendències culturals en català. La publicació consta de 100 pàgines i es ven a un preu de tres euros. Benzina té com a editor a David Centol i pertany al grup Comunicació21. Al web de la revista hi podeu trobar els titulars i resums dels continguts, així com informació de la revista i promocions. Entre els continguts del primer número, amb portada dedicada al nou disc de Morrissey, destaquen també les entrevistes a Josep Maria Fonalleras, Beth Orton, Berta Marsé i Michael Haneke, entre d'altres. Així mateix, s'avança en exclusiva el primer capítol de Fins que et trobi, de John Irving. Pel que fa a l'opinió, a banda d'àmplies seccions crítiques, es compta amb les firmes de Sebastià Alzamora, Marcos Ordóñez, Enric Vila, Jordi Balló, Guillem Martínez i Pere Joan. El director de la revista és Àlex Gutiérrez, responsable editorial així mateix de Comunicació21 i de les altres capçaleres del grup.

Info extreta de la web Nació Digital

Recull macabre

2006-02-21T20:21:00.000+01:00

Antología de poetas suicidas
(1770-1985)
José Luis Gallero

Ardora Ediciones
Colección: Vanguardia Clásica
Madrid, 2005
Págs: 350

Precio: 17,50 EUR

Puede decirse que con el envenenamiento de Chatterton (1770) inicia el suicidio su edad moderna. La muerte del jovencísimo Chatterton es cantada por Keats, Coleridge, Shelley, Vigny. Su suicidio en la realidad y el de Werther en la novela proporcionan status intelectual a un acto que antes de eso se consideraba de pésimo gusto, a no ser que fuera motivado por falta de liquidez o cualquier otro capricho. El suicida sigue sin poder reposar en tierra sagrada, pero en adelante ocupará un puesto de honor en la mitología artística.
A la hora de hacer una «anatomía del suicidio» llama la atención que se den por igual los suicidas de vocación y los súbitamente inspirados. Entre los primeros, Kleist, Maiakovski, Crevel, József, Pavese, Sylvia Plath, Jens Bjorneboe... Pero más que la premeditación acaso admira la insistencia en el gesto. ¿De qué huía Ángel Ganivet cuando se arroja desde un vapor al Duina, y tras ser rescatado trabajosamente por los pasajeros aprovecha un descuido para sumergirse otra vez en la corriente helada? ¿Qué le da fuerzas a Yávorov, ciego a resultas de un anterior intento de suicidio, para ingerir veneno y, en previsión de algún accidente benéfico, volarse luego la tapa de los sesos? ¿Y a Antero de Quental para dispararse dos veces consecutivas? Costas Cariotakis, la noche del 20 de julio de 1928, se dirige al agitado Mediterráneo con la intención de acabar con su vida. Diez horas después la corriente le devuelve sano y salvo a la playa. Entonces regresa a su casa, se cambia de ropa, sale a desayunar, compra una pistola y se dispara una bala en el corazón...

Huían de su propia vida, de sus fracasos artísticos, de sus deseos siempre insatisfechos, de su exacerbada sensibilidad. Exploradores de vastos territorios del alma, expuestos a las más inclementes contradicciones, se encuentran en ocasiones en la tesitura de elegir la sensibilidad o la supervivencia. En todo caso no debemos creer que los poetas suicidas son una especie lánguida, sumida en un desánimo que le impide percibir lo que de grato tiene la existencia. Las vidas de estos muertos son un ejemplo de vitalidad extraordinaria. El peso de su sufrimiento no lastraba su paso, sino que por el contrario parecía dotarles de una maravillosa ligereza.

Documental sobre Miquel Bauçà

2006-02-06T11:31:00.000+01:00

Ja tenim data: el 10 de febrer!

El documental de Canal 33 celebra el cinquè aniversari amb un especial sobre Miquel Bauçà Info treta de Comunicació21

El documental, un programa de reportatges del Canal 33 dirigit per Jordi Ambròs, ha celebrat cinc anys en antena. Per commemorar aquest aniversari, el divendres dia 10 de febrer a les 23.00 hores s'emetrà un programa especial dedicat al poeta mallorquí Miquel Bauçà. Aquest espai televisiu ha acollit, durant tota la seva trajectòria, documentals d'autor, de creació o de cinema, on han tingut més importància la forma, la personalitat, la imatge i el llenguatge que el contingut en si. Inicialment emès des de TV3, la seva vocació de minories el va portar a Canal 33.

Tot i que El documental va néixer amb la voluntat de fomentar la producció pròpia, al final no ha estat possible: l'alt cost d'aquest format ho ha impedit. De fet, dels 175 reportatges emesos en els darrers cinc anys 129 són de producció aliena, 41 coproduccions i només cinc resultat d'una producció pròpia. La coproducció ha estat, llavors, la fórmula que els ha permès intervenir en l'elaboració d'una part important dels reportatges que s'han emès.

Miquel Bauçà, el poeta invisible

2006-02-03T19:02:00.000+01:00

Caldrà estar atents a la data d'emissió d'aquest documental...

Bauçà, el 'poeta invisible' es fa visible (Info treta de Vilaweb)

El documental 'Miquel Bauçà, Poeta invisible', explica les claus de l'obra i la persona. Per primera vegada es posen juntes totes les peces', ha dit Jordi Coca a VilaWeb. L'obra s'estrena quan fa un any que es va saber la mort del poeta.

'S'han dit tantes coses del Miquel Bauçà, explica Coca, que si bevia, que si era boig... Per això era important de posar ordenadament totes les peces damunt la taula'. Per Jordi Coca, el documental és una mena de trencaclosques clarificador. N'està molt satisfet: 'Crec que és un treball seriós que s'ha fet amb molt de respecte. No amaguem res, però no donem crèdit a les especulacions'. Hi ha un intent de desmitificar el personatge? Coca no ho veu clar: 'El cas Bauçà és com el cas Greta Garbo, que com més s'amagava més se'n parlava i més creixia el mite. Amb en Miquel passa igual: com més en parles, més es mitifica, de manera que no sé pas què passarà'.

El documental aporta dades biogràfiques (de nen a Mallorca, el pas pel seminari i la sortida, el servei militar, l'arribada a Barcelona...); aporta el testimoni de persones que hi van tenir relació, com el poeta Bartomeu Fiol, els escriptors Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, i el psiquiatre que el va visitar, Pep Clusa, una de les companyes dels últims anys, Amor Estadella, l'editor Bernat Puigtobella, la germana del poeta, Maria.... Aquestes aportacions es combinen amb parts de ficció, en blanc i negre, que acosten fragments de l'obra. L'actor Pep Tosar fa de personatge que prova d'ordenar tot el material i, en certs moments, representa algunes vivències de Bauçà'.

Una de les dificultats del documental ha estat la manca d'imatges de l'escriptor. Hi ha pocs segons de vídeo i mitja dotzena de fotografies de poca qualitat. Villaronga ha enregistrat a Mallorca i a Barcelona i, entre més recursos, recorre indrets que agradaven a Bauçà: el bar Estudiantil, el cementiri de Montjuïc, l'antic barri xinès...

'Miquel Bauçà, Poeta invisible' s'emetrà aviat al Canal 33, coincidint amb el cinquè aniversari del programa 'El documental'. La peça dura 57 minuts i té el suport de l'ICIC i l'Institut Ramon Llull.

Lectura recomanada (sobre l'Estatut)

2006-01-27T12:25:00.000+01:00

L'anàlisi de Salvador Cardús que publica l'Avui és, al meu entendre, magistral.

Algunes perles:

Maragall té prou pena per la rebregada de la seva proposta de reforma de l'Estat des de Catalunya. No ha estat possible ni en aquest moment tan "històric". A l'"Escolta, Espanya" li han respost amb un "Tu, calla".

Ni l'acceptació plena del text aprovat al Parlament no hauria pogut canviar una cultura política espanyola -ni, per tant, la seva idea d'Espanya- que, com ha demostrat a bastament, arrossega un enorme dèficit democràtic. Quan un sistema tolera tan bé el recurs a la mentida, a l'insult i a la xenofòbia per defensar-se de l'horror a la diversitat, i tot sense provocar cap reacció apreciable entre el seu món mediàtic, intel·lectual, econòmic, polític o judicial, és que té un problema el nom del qual no goso ni dir.

El fiasco de l'Estatut que defensava el nostre Parlament, però, té dues causes profundes. Una, haver menystingut què és Espanya. L'altra, desconnectar, per ignorància o per supèrbia, del que és Catalunya.

Article sencer

Torna Humor Amarillo!

2006-01-26T19:21:00.000+01:00

Cuatro reposa a partir d'aquest cap de setmana el mític concurs emès ja fa uns quants anys per Telecinco. La llàstima és que no mantenen els comentaris originals i hauria tingut molta gràcia sentir de nou el relat que en feien uns comentaristes molt catxondos (Juan Herrera y Miguel Ángel Coll). Gràcies a ells, les proves que havien de superar els concursants per conquerir el castell del general Takeshi (el gran takeshi Kitano) rebien noms tan suggerents com "Rollitos de primavera", "Zamburguesas", "El laberinto del chinotauro", "La tabla de planchar" o "Los cañones de Nakasone". Més info sobre el concurs a http://www.takeshicastle.tk/

Els rollitos de primavera

Un altre Chindogu!

2006-01-23T18:42:00.000+01:00

The Velcro Home Jogger: the economic alternative in home fitness

Save the price of an expensive powered jogger's treadmill with this at a fraction of the price! Shod in special trainers with male "hook" velcro, the exerciser jogs on the spot over a specially designed mat of female "loop" velcro. The interaction between the two velcro surfaces produces sufficient resistance to require considerable physical effort. Ambitious indoor joggers may wish to consider carpetong their entire house with loop velcro to vary the available jogging landscape, or keep fit while they do the housework.

Autoestima

2006-01-20T17:23:00.000+01:00

CONTRA JAIME GIL DE BIEDMA

De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso,
dejar atrás un sótano más negro
que mi reputación —y ya es decir—,
poner visillos blancos
y tomar criada,
renunciar a la vida de bohemio,
si vienes luego tú, pelmazo,
embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes,
zángano de colmena, inútil, cacaseno,
con tus manos lavadas,
a comer en mi plato y a ensuciar la casa?

Te acompañan las barras de los bares
últimos de la noche, los chulos, las floristas,
las calles muertas de la madrugada
y los ascensores de luz amarilla
cuando llegas, borracho,
y te paras a verte en el espejo la cara destruida,
con ojos todavía violentos que no quieres cerrar.
Y si te increpo,
te ríes, me recuerdas el pasado
y dices que envejezco.

Podría recordarte que ya no tienes gracia.
Que tu estilo casual y que tu desenfado
resultan truculentos
cuando se tienen más de treinta años,
y que tu encantadora
sonrisa de muchacho soñoliento
—seguro de gustar— es un resto penoso,
un intento patético.
Mientras que tú me miras con tus ojos
de verdadero huérfano, y me lloras
y me prometes ya no hacerlo.

Si no fueses tan puta!
Y si yo supiese, hace ya tiempo,
que tú eres fuerte cuando yo soy débil
y que eres débil cuando me enfurezco...
De tus regresos guardo una impresión confusa
de pánico, de pena y descontento,
y la desesperanza
y la impaciencia y el resentimiento
de volver a sufrir, otra vez más,
la humillación imperdonable
de la excesiva intimidad.

A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!

Apunt biogràfic (extret del programa Aleph):

Neix a Barcelona l'any 1929. Els seus pares, vinculats al sector financer i als negocis d'ultramar, s'havien establert a la ciutat procedents de Castella. El petit Jaime passà la Guerra Civil a Nava de Asunción (Segovia).

Cursa el Batxillerat a l'Institut Lluís Vives, a Sarrià, i la seva primera joventut estarà marcada pels estius a Castella i la vida burgesa barcelonina: vetllades al Liceu, natació, tenis, i equitació al Club de Polo.

L'any 1946 ingressa a la Facultat de Dret i allà entra en contacte amb Carlos Barral, Joan Reventós, Alberto Oliart i Antoni de Senillosa amb els quals assisteix a un seminari d'economia que dirigeix Fabià Estapé. Coneix també Josep Maria Castellet que l'introduirà en el "realisme crític".

Des de l'any 1955 treballa a Tabacos de Filipinas. Primer com a membre de l'equip de l'Assessoria Jurídica i posteriorment com a assessor personal del president de la multinacional , Manuel Meler.

Malalt de SIDA, mor a Barcelona el 8 de gener de 1990. La seva trajectòria com a poeta havia acabat molts anys abans, potser perquè de la vocació literària en va destacar la passió per la lectura o potser, perquè com ell mateix va dir "...yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema..."

OBSCURITAT D'ON PROCEDEIXO...

2006-01-04T19:16:00.000+01:00

Obscuritat d'on procedeixo,
t'estimo més que no la flama
que el món delimita,
il.luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l'obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s'agiti prop d'aquí.

Crec en les nits.

Pasolini segons Albertí... i la presidència austríaca de la UE

2005-12-30T19:25:00.000+01:00

Quan es compleixen trenta anys del seu assassinat (encara per resoldre), Pasolini torna al teatre català de la mà de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé. L'obra, PPP, és imprescindible per conèixer un dels pensadors més lúcids i honestos del segle. (Al Teatre Lliure fins el 15 de gener)

Però el llegat de Pasolini arriba més lluny... concretament fins a l'ara gèlida Àustria, on alguns creatius s'han empescat una divertídissima campanya de publicitat coincidint amb l'inici, el proper gener, de la presidència semestral austríaca de la Unió Europea. Els anuncis (ja retirats) representen boniques escenes quasi-porno. Un dels autors, l'espanyol Carlos Aires, és el responsable d'un cartell on apareixen tres actors despullats amb màscares de Bush, Chirac, i la reina d'Anglaterra, protagonitzant un bonic triangle sexual. Segons Aires, l'escena és un homenatge a Pasolini. Un altre dels cartells polèmic, de la sèrbia Tanja Ostojic, mostra un primer pla del tanga d'una noia on les estrelletes de la UE encerclen aquella zona tan íntima. L'artista volia reproduir el quadre de Courbet "L'orígen del món".

Tornem amb els chindogus! Avui el 6

2005-12-28T14:05:00.000+01:00

The Driver-Drier: improves the swing, dries the laundry

Another two-in-one Chindogu labour saver, the Driver-drier not only does a fine practical job, it also goes a long way to restoring matrimonial harmony in households where golf widows have reached a point of dispair. The golfing husband gets to practice his swing, while his wife has the satisfaction of finally seeing her partner contribute to the mountain of household chores.

Novice golfers should be careful not to swing those pristine whites too close to the grass, or the effect on matrimonial harmony may be swiftly reversed.

Qix

2005-12-13T02:48:00.000+01:00

Gràfics 3D? Animacions de vertigen? Escenaris amb qualitat de cine? ¿Qui necessita això quan es pot jugar a Qix? El joc és original del 1981 (de la casa Taito) i amb quatre xavos aconseguia enganxar les mans als comandaments de les màquines dels recreatius. Ara, gràcies a diversos emuladors disponibles a internet els lúdistes podem retrobar amb aquells jocs depurats on la imaginació suplia les mancances tècniques.

Us animo, si sou de la colla Spectrum i similars, a recordar els vostres cutre-jocs preferits. Aquells que van aconseguir que avui dia lluiu unes precioses ulleres o lentilles, en record de tantes tardes al redós de la càlida pantalla ultraviolada del televisor.

Un altre regal

2005-12-12T19:40:00.000+01:00

A més del Cu-Cut!, aquest any he rebut un altre regal valuosíssim. És l'edició en DVD de I Vitelloni , editada per Criterion. Aquesta empresa atresora un dels millors catàlegs cinematogràfics que existeixen: Renoir, Godard, Kurosawa, Cocteau, Fellini, Bergman, Tarkovsky, Hitchcock, Fuller, Lean, Kubrick, Lang, Sturges, Dreyer, Eisenstein, Ozu, Sirk, Buñuel, etc. Però el que la fa excepcional és el respecte que tenen per l'obra i per l'autor. Així, editen les pel·lícules en versió íntegra i amb el format original, restauren la imatge i el so, milloren les traduccions pels subtítols... i quan poden, col·laboren amb els mateixos directors per aconseguir la versió més fidel. Habitualment hi inclouen també documentals i entrevistes. En fi, una passada...

I parlant de la peli, us passo una mena de crítica que he trobat a la web elamante:

Los inútiles
Todos somos vitelloni
I Vitelloni, Italia, 1953, dirigida por Federico Fellini.

“Me gustan los naufragios”, repetía Fellini, quien creía que la decadencia era fundamental para todo renacimiento. Y con el naufragio del neorrealismo, quien fuera ayudante de Rossellini en Roma, ciudad abierta y Paisà, diseñó un mundo con I Vitelloni como estación inicial. La Romaña como cosmos: el Fellini esencial consiste en un puente tendido entre Los inútiles hasta Amarcord, pasando por Ocho y medio.

A diferencia de lo que sucede con monumentos como La dolce vita, tan íntimamente ligada a su época y geografía como para apreciarse hoy como ejemplar documento histórico, y en sentido inverso a lo que ocurre con La strada, donde el énfasis sentimental y el exceso poético tienden al denso subrayado de sus personajes y a la perseverancia en un patetismo que hoy nos es distante, Los inútiles fluye ligera como en los tiempos de su estreno. Casi sin historia pero con un nudo de pequeños relatos (o retratos) en esbozo, Fellini traza sus sketches feliz de poder enamorarse de sus marionetas al tiempo de percibirlas con cordial ironía. Y el espectador acompaña ese mundo donde la acción dramática queda limitada a una actividad entre ansiosa y perezosa, gozosa y levemente insensata. Fellini recordaba de Los inútiles, ante todo, el cuadro de sus muchachones en el muelle, avistando la niebla y con el viento agitando sus abrigos. Agreguemos las bajadas a la playa, las corridas para guardarse del chubasco y los vagabundeos insomnes por el empedrado, mientras la gente productiva repone fuerzas para el día siguiente, en suma, la insistencia en lo leve hasta llegar al alma de cada personaje. En I Vitelloni hay concursos de belleza, imágenes de santos, bailes de carnaval, máscaras y monstruos. Pero sobre todo hay seres vivos que íntimamente reconocemos como nuestros semejantes, y dejan reconocer ese entrañable vitellone escondido en cada espectador.

Cu-Cut!

2005-12-07T19:57:00.000+01:00

Després d'uns dies difícils, recupero l'alegria i també l'esma de farcir aquest blog. I per reemprende l'hàbit, no se m'acut res millor que parlar-vos de l'últim regal que he rebut, un volum que recull tots els números corresponents al 1905 de la revista satírica Cu-Cut!

Aquell any, el 25 de novembre, els militars van assaltar i saquejar el setmanari satíric i el diari 'La Veu de Catalunya' en el que es coneix com "Els fets del Cu-Cut". El govern espanyol va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i va impulsar la Llei de Jurisdiccions. Segons aquesta normativa, els delictes d'injúries a la pàtria serien jutjats per Tribunals Militars El motiu d'aquesta actuació? Un acudit que ridiculitzava els militars espanyols per les seves contínues derrotes. Amb l'aprovació de la llei, distintes tendències del catalanisme polític es van aplegar a «Solidaritat Catalana», una coalició que va obtenir importants victòries electorals.

Coincidint amb el centenari dels fets, l'editorial Dux publica el llibre 'La caricatura política i social a Catalunya 1865-2005', de Lluís Solà i Dachs. El llibre es va presentar a la llibreria Documenta de Barcelona, situada en el mateix edifici on tenia la redacció el setmanari ¡Cu-Cut!

Història de l'acudit

El 18 de novembre de 1905 se celebra al Frontó Comtal de Barcelona un sopar multitudinari que commemora el triomf de la Lliga Regionalista en les últimes eleccions. L’àpat es coneixerà com el «Banquet de la Victòria». El 23 de novembre, el setmanari catalanista i humorístic ¡Cu-Cut! parla del Banquet i publica un acudit de Joan G Junceda que ironitza sobre els militars i la paraula «victòria». La nit del 25 de novembre, desenes d’oficials de l’exèrcit assalten i saquegen els locals de ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, diari vinculat ideològicament a la Lliga.

Antony and the johnsons

2005-10-21T12:18:00.000+02:00

Doncs per als interessats en la confusió sexual, un cantant que en fa bandera. Antony and the Johnsons té un segon disc brillant (I am a bird now) en el qual explora temes com l'hermafroditisme, l'alliberament del cos, l'angoixa sexual, etcètera.

Més info a la web oficial del grup

El Moviment en imatges: El moviment gai, lesbià i transsexual a Catalunya

2005-10-18T19:55:00.000+02:00

Fins al 8 de novembre al Palau Robert. Un parell dels cartells exposats:

Cartell de la representació de l’obra de teatre Bent,de Martin Sherman, al Teatre Metropolità de Barcelona (1982). L'obra recorda la persecució durant la nit dels “ganivets llargs” de les persones homosexuals que pertanyien al partit nazi i la repressió que van patir als camps de concentració.

El document més antic que mostra l'exposició és la portada de la revista Aghois del 1972, any en què encara estava vigent la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. Aquesta normativa promulgava l’internament dels homosexuals en centres de reeducació, la prohibició de residir en un determinat lloc o l’obligació de sotmetre’s a vigilància. La revista Aghois s’editava clandestinament a Perpinyà, s’enviava a París i des d’allà es distribuïa als subscriptors catalans.

El Chindogu de la setmana (5)

2005-10-17T16:02:00.000+02:00

Baby Mops

Make you children work for their keep. After the birth there’s always the temptation to say ‘Yes, it’s cute, but what can it do?’ Until recently the answer was ‘lay there and cry’. But now babies can be put on the payroll, so to speak, almost as soon as they’re born.

Just dress your young one in Baby Mops, and set him or her down on any hard woods or tile floor that needs cleaning. You may at first need to get things started by calling to the infant from the across the room, but pretty soon they’ll be doing it all by themselves. There’s no child exploitation involved; the kid is doing what he/she does best anyway, crawling. But with Baby Mops, he’s also learning responsibility and healthy work ethic.

Voyage au bout de la nuit

2005-10-11T15:50:00.000+02:00

"Voyager,c'est bien utile, ça fait travailler l'imagination. Tout le reste n'est que déceptions et fatigues. Notre voyage à nous est entièrement imaginaire. Voilà sa force. Il va de la vie à la mort. Hommes, bêtes, villes et choses, tout est imaginé. C'est un roman, rien qu'une histoire fictive. Et puis d'abord tout le monde peut en faire autant. Il suffit de fermer les yeux. C'est l'autre côté de la vie."

i també

"L'amour, c'est l'infini mis à la portée des caniches"

Louis Ferdinand Céline

Voyage au bout de la nuit

Tardor

2005-10-07T14:19:00.000+02:00

Més Hopper

El Chindogu de la setmana (4)

2005-10-05T20:25:00.000+02:00

The Commuter's Helmet

For secure subway snoozing.

Another Chindogu to aid the comfort and repose of weary commuters, and arguably the best. Like the Subway Sleeper’s Screen, the Commuter’s Helmet sports a message to fellow travellers, reading, "I’m having a short nap." Could you please wake me up when I reach the stop printed below? Many thanks.’ But since depends entirely on the co-operation of fellow passengers for success, this Chindogu has also been designed to maximize their finer communal instincts and sense of goodwill. This suction pad on the back of the helmet keeps the head firmly in place, thus preventing the sleeper’s head from lolling intrusively on the shoulders or laps of his or her neighbours. This courtesy will no doubt be appreciated, and the reciprocal favour of a timely awakening is more likely to be achieved.

Blonde Redhead

2005-10-05T10:48:00.000+02:00

Equus

Allow me to show you
The way which I adore you!

Sometimes I think I must
Just let you be a horse
All I want is to be a rider
To be part of you

Afraid so afraid
To loose you
If someone looks at you
Turn into donkey
Pretend you are lame

Equus by nature
Timid creature
Ready to run away
Equus by nature
Timid creature
Cares nothing
For the plans they made

I will hide you
Will protect you
Wont let anyone
Take you away

Blonde Redhead (Misery Is A Butterfly, 2004)

Soul Mining

2005-10-04T18:32:00.000+02:00

GIANT

The sun is high and I'm surrounded by sand
For as far as my eyes can see
I'm strapped into a rocking chair
With a blanket pulled over my knees

I am a stranger to myself
And nobody knows I'm here
When I looked into my face
It wasn't myself I'd seen
But who I tried to be

I'm thinking of things
I'd hoped to forget
I'm choking to death
In a sun that never sets
I clogged up my mind
With perpetual greed
And turned all of my friends into enemies
And now the past has returned to haunt me

I'm scared of God and scared of hell
And I'm caving in upon myself

How could anyone know me
When I don't even know myself?

The The. Soul Mining

El Chindogu de la setmana (3)

2005-09-29T17:04:00.000+02:00

The Hay Fever Hat

*The all day tissue dispenser
Having hay fever is bad enough, but running out of hankies turns misfortune to misery. So, don't run out! The Hay Fever Hat supports a large loo roll, enough to cope with heavy blowing and incessant sneezing from dawn till dusk.

(Smog) al BAM

2005-09-21T19:07:00.000+02:00

Divendres 23, a les 22.15h. CCCB

Una petita mostra del seu darrer disc...

Palimpsest

Winter weather is not my soul
But the biding for spring...

Why’s everybody looking at me
Like there’s something fundamentally wrong
Like I’m a southern bird
That stayed north too long

Winter exposes the nest
Then I’m gone

Més info sobre (Smog)

El Chindogu de la setmana (2)

2005-09-20T10:04:00.000+02:00

Aquests japonesos no deixaran mai de sorprendre'ns

Back Scratcher's T-Shirt

* The fast and logical solution to infernal itching

The friend (or partner) who offers to scratch your back is a friend (or partner) indeed. Except it all goes horribly wrong when they just can't seem to locate the maddening itch. For those who are fed up of saying, 'left a bit... up a bit... right a bit... damn!' comes a very special T-shirt, complete with Battleships style, itch-locater grid. The scratchee is also equipped with a hand-held miniature corresponding grid-map, for accurate communication. So when the scratcher says, 'I'm scratching F5, ' the scratchee can say, 'try G7'.

Cal alfabetitzar els nens

2005-09-16T20:49:00.000+02:00

Edward Gorey

e.e. cummings

2005-09-15T18:09:00.000+02:00

somewhere i have never travelled, gladly beyond
any experience,your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look will easily unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully,mysteriously)her first rose

or if your wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully ,suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;
nothing which we are to perceive in this world equals
the power of your intense fragility:whose texture
compels me with the color of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(i do not know what it is about you that closes
and opens;only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody,not even the rain,has such small hands

Tot açò que ja no pot ser

2005-09-13T16:01:00.000+02:00

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

Vicent Andrés Estellés

La mort i la primavera

2005-09-12T19:49:00.000+02:00

Els ocells venien sempre per la banda de la muntanya partida. Els primers que arribaren eren els endolats. Se n’anaven de dret al prat dels cavalls i s’hi passaven tot el dia volant i xisclant. L’endemà es deixaven caure damunt de les cases, s’empaitaven, volaven enlaire i baixaven fent un gran avalot. Eren negres de ploma i de bec i tenien el pic de l’ull encara més negre amb un voraviu molt blanc. Les plomes de la cua i les plomes de les ales se’ls separaven: quan volaven gairebé les podíem comptar. S’enlairaven a poc a poc i tot d’una començaven a giravoltar enrabiats, amb les potes encastades al ventre, ben estirades enrera; com si les haguessin perdut. De seguida feien els nius: a l’entreforc de les glicines, allà on tenien les branques més cargolades les unes amb les altres. Els feien amb brins d’herba vella que buscaven sota de l’herba tendra i entreteixien els brins amb herbes d’aigua de riu. Quan tenien els nius acabats tornaven al prat, es posaven a l’esquena deis cavalls i els passaven el bec a poc a poc per entremig dels
pèls aplanats. Els cavalls estaven quiets i a penes respiraven. Estimaven els endolats. Vivien junts dues setmanes senceres. I si algú s’acostava als cavalls els endolats l’escometien a cops de bec. Els cavalls abaixaven el cap i picaven a
terra amb la pota dreta del davant. Passades les dues setmanes els ocells tornaven als nius que s’havien omplert d'abelles grasses de suc de glicina. Se les menjaven en
un no-res i feien tres ous. Al cap d’uns quants dies de covar-los arribaven els ocells blancs. Eren ocells sense parella, petits, amb el pic de l’ull vermell i la cua curta i ampla. Els endolats els miraven baixar i quan els tenien a tocar
del niu els atacaven amb fúria. Però aviat es cansaven. Els ocells blancs, per sota de les potes i del ventre dels endolats es feien amos del niu i covaven fins que els petits naixien. Molts acabaven de covar tacats de sang. Si no es feien els amos dels nius de pressa, els endolats esclafaven els ous; si els petits ja havien nascut els mataven a cops de bec. El tercer ou dels tres que els endolats havien començat
a covar, estava ple d’un ocell blanc. Un ocell blanc que ningú no sabia d’on venia.

Un cop trets del niu els endolats anaven mig perduts per damunt de l’aigua i per entre les canyes fins que els petits podien volar. Aleshores tornaven al poble i mataven tots els ocells blancs. Ho feien a la nit, i la nit que ho feien a penes po
díem dormir. Quan ens llevàvem collíem els ocells morts, en clavàvem un a cada porta i els que sobraven els llençàvem al riu. Els ocells blancs novells havien fugit i
mai ningú no els havia ni sentit ni vist volar. Com si es tornessin fulles i es fiquessin per l’heura. Una vegada vaig collir un ocell blanc i el vaig amagar dintre d'una mata. Quan el vaig anar a buscar al cap d'uns quants dies era un manyoc
de cucs que s’enganxaven a la mà.

Els endolats es quedaven al poble fins a les darreries de l'estiu i quan tot era ros se n’anaven riu avall cap als aiguamolls. Alguns encara tornaven. S’estaven quatre
o cinc dies a la torre de l’escorxador, a les Pedres Baixes; anaven i venien. Quan ja no en quedava cap, els grans ens deixaven desfer els nius. Miràvem com eren fets i
ens endúiem les plomes que hi havien quedat enganxades.
La meva marastra tenia una capseta plena de plomes blanques i una altra plena de plomes negres. De vegades, quan ens cansàvem de fer bombolles de sabó a l’eixida, pujava a dalt de la taula, agafava la capsa de les plomes negres amb la mà del braç petit, i amb la mà del braç que tenia com les altres persones treia les plomes
d’una a una i les deixava caure de tan enlaire com podia. Eren els endolats que venien. Jo les collia i les apilava sobre de la taula. Després agafava l'altra capsa, deia ja vénen els ocells blancs... I les plomes blanques queien girant i gi
rant una mica més a poc a poc que les negres. La gent del poble deia que la meva marastra era una mica endarrerida i jo pensava que no... Jugàvem amb les plomes a
entrada de tardor quan ja no quedava cap ocell. A l’eixida, sota de les glicines desflorides, s’obria encara alguna flor que no havia sabut florir a temps. Eren flors amb poc color, amagades entre fulles. De vegades un vent cansat les destapava una mica com si si li fes vergonya d’ensenyar-les.

La meva marastra era més baixa que jo: m’arribava una mica més amunt de l’espatlla. Tenia els cabells negres i estirats, la boleta de l’ull una mica verda. I la cua de
l’ull se li acabava amb un ventall de ratlles fines. En tenia també de banda a banda de front i a cada costat de la boca. Com una velleta. Els dies que estava amoïnada perquè havia de posar el test a la finestra, davant de la cortina, les ratlles se li enfonsaven i se li feien una mica fosques. Quan sèiem al graó de l’entrada m’agradava mirar-li les ungles dels peus; les tenia ben posades damunt de la carn i semblaven de vidre. De vegades el sol les hi esquitxava de colors. Hi teni tots els
que es veuen després de la pluja de muntanya a muntanya fent la volta pel cel. I en tenia als cabells, però no tants, i més amagats. I a les dents petites. Els dies que estava contenta es quedava en un racó i reia de tant en tant amb un riure que semblava una mena de grinyol i ensenyava una mica de boca de la part del sostre i una mica de llengua estreta com la d’un llangardaix. Bracet de sargantana, llengüeta de llangardaix. Els vestits li arribaven fins a terra, rectes de l’espatlla fins a baix de tot. A l’hivern els peus i les mans se li tornaven morats. I deia que li deien mal. Sempre tenia fred. Per anar fins a la finestra i deixar-hi el test trigava molt perquè amb prou feines podia caminar. Era llaminera: bevia l’aigua de
la font fent cassoleta amb les mans i, abans d’omplir-se-les, se les fregava amb herba dolça. Jo havia provat de fer-ho però l’aigua sempre tema el mateix gust. Un dia la vaig atrapar menjant-se una abella. Quan es va adonar que me la mirava la va escopir i va dir que l’abella se li havia ficat a la boca. Però jo sabia que menjava abelles. Triava les que havien begut més suc de glicina i se les guardava una estona vives a dins de la boca. Abans d’empassar-se-les les deixava jugar. Un dia que anàvem
pel camí de les pedres vaig escuar una sargantana i ella em va tirar una pedra a mi. Com que la sargantana s’havia quedat mig estabornida la va agafar i es va estar una estona provant d’enganxar-li la cua. Després em va mirar fit a fit, i, sense dir res, la va deixar a terr i li va donar una empenta per fer-la córrer mentre la cua s’acabava de morir.

No se sabia gaire cosa del seu pare. La seva mare s’havia penjat. Els vells de l’escorxador l’havien recollida però quan va ser una mica grandeta sempre seguia el
meu pare, com si fos la seva ombra. Fins que el meu pare la va portar a casa. S’adormia damunt de la taula. El meu pare l’agafava d’un braçat i se l’enduia al llit. Algunes nits hi pensava molt i baixava a escoltar com dormien. Baixava l’escala ben arrambat a la paret perquè hi havia un graó que cruixia. Dret davant de la porta d’ells pensava que no dormia amb el meu pare, pensava que dormia sola i tenia por que s’escanyés, que l’escanyés una abella que tenia a dintre de la boca entre galta i geniva i que potser volava pels dintres esperant que estigués adormida
per fugir cap a l’eixida amb la mica d’alè del respirar.

Es delia pel greix de cavall. Per despenjar les boles de greix que li regalaven s’enfilava a la taula. Les buidava de mica en mica i quan el meu pare anava a buscar una gairebé sempre la trobava mig buida. Si la renyava se n’anava al seu racó i
reia d’aquella manera estranya... però ells dos anaven junts i jo anava separat.
No podia nedar. Tots els nois del poble nedaven. Ella no. Per culpa del braç. S’asseia a la vora del riu i mirava l’aigua i de vegades li ficava els peus i feia saltar esquitxos que li nublaven la cara i el vestit. Quan estava ben molla es
fregava la cara amb les dues mans alhora i tornava a picar amb més fúria. Un dia es va voler ficar tota sencera a l’aigua, prop de les canyes, amb aigua prima. Era una
tarda amb l’aire ple de colors i a l’altra banda del riu tot tremolava una mica. De seguida va voler anar més endins però l’aigua ja li arribava a la cintura i va caure. I no sé com, amb el braç petit, se’m va agafar al turmell. La vaig alçar i
tenia els llavis blancs. Vam sortir del riu i amb el vestit regalant aigua se’n va anar cap a casa. Jo em vaig quedar a mirar-la fins que va ser un punt negre davant de les cases.

Em vaig tornar a ficar al riu i era com si l’aigua que em voltava les cames fos encara l’aigua on havia estat amb ella; damunt d’aquella aigua blava i morada sota de les branques passaven els endolats que buscaven mosquits i herba molla. Se’m va fer de nit i semblava que no sabés trobar el camí del poble: de les Pedres Baixes a l’escorxador i de l’escorxador al Pont de Fusta amb el riu a sota que ja baixava estrelles i trossos de lluna.

MERCÈ RODOREDA

El Chindogu de la setmana!

2005-09-08T18:15:00.000+02:00

Inaugurem una sèrie dedicada a aquests meravellosos a la par que inútils invents japonesos...

Subway Sleeper's Screen

* For more efficient sleep stealing

The extra few minutes of sleep to be gained on the subway to and from work can be a valuable boost to your natural bedtime repose, but at what cost to personal dignity? Exhausted commuters are frequently seen slumped in their seats, legs apart, mouths open, snoring loudly. The Subway Sleeper's Screen addresses several anxieties of the under ground snoozer, promoting a deeper, more refreshing sleep. Firstly it conceals his or her identity, hides an open mouth, and even goes some way towards muffling the sound of snoring. Secondly it masks the area that would be in view if the sleeper has fallen asleep with legs wide apart. Thirdly, the screen is emblazoned with the name of the station where you need to alight, so helpful (and appreciative) fellow passengers can wake you up in time.

Riget

2005-07-29T19:07:00.000+02:00

Una sèrie de terror hospitalari engendrada per la ment malaltissa de Lars von Trier...

Riget a la Wikipedia

Triomf del present

2005-07-27T16:52:00.000+02:00

Després de tants d’anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d’uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d’antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s’acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s’estimen
van gravant, amb el foc de l’amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
–a despit de la por i de l’experiència-,
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

Francesc Parcerisas

Hurt

2005-07-25T17:03:00.000+02:00

I hurt myself today
To see if I still feel
I focus on the pain
The only thing that's real
The needle tears a hole
The old familiar sting
Try to kill it all away
But I remember everything.

What have I become?
My sweetest friend
Everyone I know
Goes away in the end
You could have it all
My empire of dirt
I will let you down
I will make you hurt.

I wear this crown of shit
Upon my liar's chair
Full of broken thoughts
I cannot repair
Beneath the stains of time
The feeling disappear
You are someone else
I am still right here.

What have I become?
My sweetest friend
Everyone I know
Goes away in the end.

You could have it all
My empire of dirt
I will let you down
I will make you hurt.
If I could start again
A million miles away
I would keep myself
I would find a way.

Nine Inch Nails. And All That Could Have Been (2002)

The Misfits

2005-07-21T16:23:00.000+02:00

Gay: What makes you so sad? You're the saddest girl I ever met.
Roslyn: You're the first man who's ever said that. I'm usually told how happy I am.
Gay: That's because you make a man feel happy.

Renéixer

2005-07-21T00:45:00.000+02:00

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria-Mercè Marçal

Estiu

2005-07-01T12:35:00.000+02:00

Més Hopper

Recomanació cinematogràfica

2005-06-21T22:45:00.000+02:00

Primer

Més info de la peli

Ella és Electra

2005-06-21T22:30:00.000+02:00

This new female robot is working hard to stand up for Women's Rights in an undoubtedly male-dominated robot world.

Electra looks a little overwhelmed by her task, but stomps along purposefully, arms swaying in time to her steps.

Electra doesn't speak. She just walks around swinging her arms.

In her right hand is a lightning bolt. She stand 5" tall. Some think she is beautiful. Others think she is scary. We hope she makes a good companion for all the guys: Atomic Man, Neutron Man, and Proton Man. Just don't provoke her!

Més robots

Cages

2005-06-10T19:05:00.000+02:00

Dave Mckean, l'autor

Unes paraules del gran Nabokov

2005-06-07T21:38:00.000+02:00

¿Qué son los sueños? Una azarosa sucesión de escenas triviales o trágicas, estáticas o itinerantes, fantásticas o familiares, que nos muestran acontecimientos más o menos verosímiles, remendados con detalles grotescos, y que resucitan a los muertos para instalarlos en nuevos escenarios.

Ada o el ardor (1969). Vladimir Nabokov (Rússia, 1899-Suïssa, 1977)

L'alegria infinita de retrobar un amic... o regal tardà d'aniversari

2005-06-03T21:18:00.000+02:00

Se’ns encenen les mans
perquè estem junts de nou.

Hem après a mirar
el fràgil cor del somni
i teixim amb els ulls
un ordit de tendreses.

Carles Duarte

La cirera s'acomiada amb paraules tan dolces com ella

2005-06-03T19:22:00.000+02:00

Els calafats

No gaire lluny d’aquí
els calafats reconstrueixen
un pailebot antic.
El van enfonsar els mars
i les tempestes, i el temps
massa gelós d’aquesta carcassa noble
que enyorava ports llunyans.
Cada fustot podrit que ara arrenquen
duu claus i coralls d’aventures impossibles
i canta un sermó reposat, feliç, distant.
Fins que, de tant en tant, apareix gravat
a la fusta un nom o una inicial
d’algú que hi contemplà passar
les hores més amargues de la vida.
Algú que amb la navallava buscar el cor
de la nostàlgia del record.
Aquests bocins de fusta els deixen fent una pila
i jo n’ordeno les lletres
i escric un nom de dona
o un poema.

Francesc Parcerisas

Sentint Joy Division de nou

2005-06-01T16:22:00.000+02:00

Twenty four hours

So this is permanence - love's shattered pride
What once was innocence, turned on its side
Grey cloud hangs over me - marks every move
Deep in the memory of what once was love

Oh how I realised how I wanted time
Put into perspective - tried so hard to find
Just for one moment I thought I'd found my way
Destiny unfolded - I watched it slip away

Excessive flashpoints - beyond all reach
Solitary demands for all I'd like to keep
Let's take a ride out - see what we can find
A valueless collection of hopes and past desires

I never realised the lengths I'd have to go
All the darkest corners of a sense I didn't know
Just for one moment I heard someone call
Looked beyond the day in hand - there's nothing there at all

Now that I've realised how it's all gone wrong
Got to find some therapy - this treatment takes too long
Deep in the heart of where sympathy held sway
Got to find my destiny before it gets too late

Joy Division

Carta de Ferrater a un neòfit en literatura catalana (O: la revenja)

2005-05-28T01:59:00.000+02:00

Josep Pla hizo en la literatura catalana una entrada de cabballo siciliano, en 1925, con Coses vistes, gracias a una fantasía verbal y a una independencia de espíritu muy superiores a las que tiene el literato de este pueblo. Luego Pla se ha ido desinchando, sobre todo porque su lengua, en vez de mejorar, se ha estropeado de un modo lamentable: lo que antes era fantasía es ahora una especie de diarrea.

Carta d'Antonin Artaud a Palau i Fabre

2005-05-22T03:15:00.000+02:00

M'han dit que, a més de les seves idees polítiques, els catalans s'han convertit en paladins de la idea de la sexualitat, i sóc enemic acèrrim d'aquesta idea. No hi ha res al món que em produeixi tant d'horror com el sexe, res que sembli més abjectament porc, més ximplement marrà que el sexe. (...) I vostè, mirant les estrelles en l'aire, no ha dubtat a gratar-se el sexe davant meu, gratar-se'l com si alhora acariciés alguna cosa. No li demano que en el futur m'eviti gestos semblants perquè, senyor Palau, no el vull veure mai més. No vull veure'l perquè noto que, sota l'aparença de l'admiració, en el fons ja no m'aprecia, i que fins i tot té un fons d'odi per mi. Li he vist a la cara una expressió burleta que semblava voler dir: en el fons, et sobrepasso.

Antonin Artaud

Recomanació cinematògrafica

2005-05-19T19:51:00.000+02:00

Life aquatic

Més info sobre la peli

Los Nadies

2005-05-18T20:51:00.000+02:00

Los Nadies

Los nadies, los hijos de nadie,
los dueños de nadie,
los sueños de nada,
los nadies, los ningunos,
los ninguneados,
corriendo la liebre,
muriendo la vida,
jodidos, rejodidos.

Que no son aunque sean,
que no hablan idiomas, sino dialectos,
que no procesan religiones sino supersticiones,
que no hacen arte, sino artesanía,
que no practican cultura, sino folklore,
que no son seres humanos, sino recursos humanos,
que no tienen cara sino brazos,
que no tienen nombre sino número,
que no figuran en la historia universal
sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies: cuentan menos que la bala que los mata.

EDUARDO GALEANO

De part d'un angelet

Jimmy Corrigan: The Smartest Kid on Earth

2005-05-18T20:34:00.000+02:00

Article a La cárcel de papel

Chris Ware, l'autor

Per als qui defugen l'ortodòxia

2005-05-11T21:29:00.000+02:00

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni de la vida?
¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te
el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany
d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara!
No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi,
i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

Josep Palau i Fabre

Ma Solitude

2005-05-11T18:37:00.000+02:00

Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude,
Je m'en suis fait presque une amie, une douce habitude.
Elle ne me quitte pas d'un pas, fidèle comme une ombre.
Elle m'a suivi ça et là, aux quatres coins du monde.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Quand elle est au creux de mon lit, elle prend toute la place,
Et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face.
Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice,
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse?

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Par elle, j'ai autant appris que j'ai versé de larmes.
Si parfois je la répudie, jamais elle ne désarme.
Et, si je préfère l'amour d'une autre courtisane,
Elle sera à mon dernier jour, ma dernière compagne.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Georges Moustaki

La balada del café triste

2005-05-11T16:35:00.000+02:00

La bebida de la señorita Amelia tiene una cualidad especial. Se nota limpia y fuerte en la lengua, pero una vez dentro de uno irradia un calor agradable durante mucho tiempo. Y eso no es todo. Como es sabido, si se escribe un mensaje con jugo de limón en una hoja de papel, no quedan señas de él. Pero si se pone el papel un momento delante del fuego, las letras se vuelven marrones y se puede leer lo que contiene. Imaginen que el whisky es el fuego y que el mensaje es lo más recóndito del alma de un hombre: sólo así se comprende lo que vale la bebida de la señorita Amelia. Cosas que han pasado inadvertidas, pensamientos ocultos en la profunda oscuridad de la mente, de pronto son reconocidos y comprendidos. Un obrero textil que no piensa más que en telar, en la fresquera, en la cama y vuelta al telar; este obrero bebe unas copas el domingo y se tropieza con un lirio de la ciénaga. Y toma esta flor y la pone en la palma de su mano, examina el delicado cáliz de oro y de pronto le invade una dulzura tan intensa como un dolor. Y ese obrero levanta de pronto la mirada y ve por primera vez el frío y misterioso resplandor del cielo de una noche de enero, y un profundo terror ante su propia pequeñez le oprime el corazón. Cosas como éstas son las que ocurren cuando uno ha tomado la bebida de la señorita Amelia. Uno podrá sufrir o podrá consumirse de alegría, pero la experiencia le habrá mostrado la verdad; habrá calentado su alma y habrá visto el mensaje que se ocultaba en ella.

La balada del café triste (1951). Carson McCullers (EEUU, 1917-1967)

Carta de Josep Pla a Gabriel Ferrater (després que el segon li enviés un exemplar del seu darrer poemari)

2005-05-10T13:41:00.000+02:00

S. Gabriel Ferrater

Vaig rebre el seu llibre. L'he llegit. M'ha agradat molt. El felicito. L'he donat a llegir a més a més a diversos amics. Els ha agradat. Un xicot jove m'ha dit que troba el llibre molt trist.

Per què no escriu en prosa? És el mateix que fa sense la mica de musiqueta que hi posa. Per què no escriu alguna novel·la? Això però l'hi deu haver dit tanta gent que gairebé l'obvietat és implícita. Però no hi fa res: vostè té condicions excepcionals per parlar de la gent, per veure i divagar sobre la gent. Ho faci. Espriu no ha volgut escriure novel·les. Per què no ho fa vostè? Sap explicar, sap observar, sap comprendre. Ho faci.No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. No ho creu així?

Si vostè fa una novel·la, la presenta a un o altre jurat i jo en formo part, pot estar segur que en igualtat de mèrits (percebuts per mi) jo li faré donar el premi, o almenys faré un esforç gros en aquest sentit.

Molt agraït. Passi-ho bé.

Josep Pla

A summer's night melancholy

2005-05-09T23:43:00.000+02:00

Michael Sowa

Amb guix...

2005-05-09T23:05:00.000+02:00

Amb guix ho han escrit a la pissarra.
Amb civilitzats, correctes i cal·ligràfics signes
ho han escrit a la pissarra.
A les onze li toca morir a Esteve Canals.
Ell hauria volgut, per exemple, estimar,
matar algú. Ara ja no vol...

El recolzaran a la paret del pati i
els ocells piularan, saltaran i s’estimaran
damunt les branques dels arbres del pati.
Creurà aleshores que deixar la vida
és un gest més com treure’s el capell i deixar-lo.
Però ja no podrà creure res pus
perquè els soldats ja hauran carregat,
hauran ajustat aquells exactes ploms per a ell.
Els soldats tindran una certa pressa
i Esteve Canals es torbarà intensament
i tot aleshores serà massa tard.

Miquel Bauçà. Una bella història (1962)

a l'inrevés

2005-05-09T20:48:00.000+02:00

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Gabriel Ferrater. Da nuces pueris

since feeling is first

2005-05-09T19:43:00.000+02:00

since feeling is first
who pays any attention
to the syntax of things
will never wholly kiss you;

wholly to be a fool
while Spring is in the world

my blood approves,
and kisses are a better fate
than wisdom
lady i swear by all flowers. Don't cry
- the best gesture of my brain is less than
your eyelids' flutter which says

we are for each other; then
laugh, leaning back in my arms
for life's not a paragraph

And death i think is no parenthesis

e.e. cummings